diumenge, 7 d’agost de 2011

Contes per somiar: "La Donzella de la Mar"

Elisenda Ortega


La meva mare em va explicar un dia que de petita, abans de la guerra, el conte de la sireneta a Catalunya és coneixia popularment com "La donzella de la Mar".  Al moment em vaig enamorar d'aquest nom, em vaig sentir captivada per la seva dolçor, i vaig pintar aquest quadre, i el de peu de pàgina, i els vaig titular així.

La sirena és un personatge mitològic i que ja surt en relats tan antics com "L'Odisea", intentant captivar a Ulisses en el seu viatge de retorn al seu regne, Itaca. Però va ser Hans Crhistian Andersen qui la va fer més popular i li donà forma transitòriament humana.

"En el fons del més blau dels oceans hi havia un meravellós palau en el qual habitava el Rei del Mar, un vell i savi tritó. Vivia en aquesta esplèndida mansió de corall multicolor i de petxines precioses, amb les seves cinc bellíssimes filles sirenes.
La més jove, a més de ser la més bella, posseïa una veu meravellosa i quan cantava acompanyant-se amb l'arpa els peixos acudien de tot arreu per escoltar-la, les petxines s'obrien mostrant les seves perles i les meduses en sentir-la deixaven de surar.
La petita donzella de la mar gairebé sempre estava cantant i sempre aixecava la vista buscant la feble llum del sol, que amb prous feines es filtrava a través de les aigües profundes.
- Oh! Quant m'agradaria sortir a la superfície per veure per fi el cel que tots diuen que és tan bonic, i escoltar la veu dels homes i olorar el perfum de les flors!"



Així comença aquesta bonica historia, d'una noia que per amor va renunciar al seu do més preat: la veu, a canvi de poder estar al costat del seu estimat.

Però Andersen va voler donar un final diferent a aquesta historia tant trista com bonica:

"Com en un somni, la petita donzella de la mar, subjectant el punyal que les seves germanes li havien donat, es va dirigir cap a la cabina dels esposos. Però al veure l'aspecte del príncep dormit, li va donar un petó furtiu i va pujar de nou a coberta. Quan ja clarejava, va llançar l'arma al mar i va dirigir una última mirada al món que deixava i es va llançar entre les ones, disposada a desaparèixer i tornar-se escuma.
De sobte, com per encant, una força misteriosa la va arrencar de l'aigua i la va transportar cap al més alt del cel i va sentir xiuxiuejar enmig d'un so de campanetes:
- Sireneta! Sireneta! Vine amb nosaltres!
- Qui sou?- va preguntar la noia, adonant-se que havia recobrat la veu - On sou?
- Estàs amb nosaltres al cel. Som les fades del vent. No tenim ànima com els humans, però és el nostre deure ajudar als que hagin demostrat bona voluntat cap a ells. 
- Fixa't! Les flors de la terra esperen que les nostres llàgrimes es transformin en rosada del matí. Vine amb nosaltres! Volem cap als països càlids, on l'aire mata els homes, per a dur una mica de vent fresc. Per on passem portarem socors i consols i quan haguem fet el bé durant tres-cents anys, rebrem una ànima immortal i podrem participar de l'eterna felicitat. Tu has fet amb el teu cor els mateixos esforços que nosaltres, has patit i sortit victoriosa de les teves proves i t'has elevat fins al món dels esperits de l'aire, on no depèn més que de tu conquerir una ànima immortal per les teves bones accions. - Li van dir.
I la sireneta, aixecant els braços al cel, va plorar per primera vegada"

Espero que hagueu gaudit tant com jo de recordar aquest meravellós conte, per somiar, d'Andersen.

Elisenda Ortega
Nota: Si us ha agradat la meva entrada us recomano mireu la del  blog de princesanadie del 19 d'agost de 2010 i continueu disfrutant.

7 comentaris:

Fina ha dit...

M'agrada molt.

Princesa Nadie ha dit...

Me encanta tu nombre, Elisenda,es nombre de cuento de Hadas...
La historia de la sirenita es quizas la más bella historia de amor con el final más triste y a la vez más feliz ya que ella lo da todo por su príncipe
Si buscas en el archivo de mi blog el 19 de Agosto del año pasado yo también le dediqué una entrada
Visitarte de nuevo ha sido un placer
Un Abrazo

Elisenda Ortega Matas ha dit...

Princesa Nadie, gracias por tus bonitas palabras, aunque el mérito de llamarme así no es mio, si creo que influye desde siempre en mi vida, creando un sensible lazo de unión al mundo de la fantasía y de los sueños. He entrado en el archivo que me recomiendas y he disfrutado mucho, tanto que he añadido una nota al final de mi entrada recomendándo la tuya. Quisiera agradecerte especialmente por la entrada de Tasha Tudor, me ha gustado tanto que ya he enviado el enlace a quien estoy segura disfrutará con ella. Hace tiempo ya que disfruto recopilando bellas historias de bellas personas y en mi blog encontrarás la vida de Mili Weber, Beatrix Potter o Karin i Carl Larson, espero las disfrutes tanto como yo disfruto las tuyas i que el traductor de google se porte bien. Un abrazo!

Siddharta ha dit...

Preciosa acuarel·la! I com a científic estic intrigat. Quan dibuixes una part del cos d'un color (que dificilment és real), com decideixes de quin color seràn les parts del costat? És a dir, com passes del blau al verdós i al rosat o al carbassa? És realment màgic! Que bonic, Elisenda.

Una abraçada.

Elisenda Ortega Matas ha dit...

Gràcies Albert, però no és una aquarel.la es un quadre de tècnica mixta s/tel; en quan a la qüestió científica ho sento però hem temo que la ciència no hi te res a veure amb la decisió de com utilitzar els colors, és més una qüestió de sentiments i imaginació... jo imagino el que vull pintar i després el quadre te vida pròpia i va decidint per sí mateix.. és una interrelació amb la obra. No se si m'he explicat bé, però és difícil d'explicar el procés creatiu

Simonetta Vespucci ha dit...

"La Sirenita" es uno de mis cuentos preferidos desde siempre,me acompaña muy dentro..
Un abrazo,comentaria en todos tus post,pero no puedo:)!!

Simonetta Vespucci ha dit...

"La Sirenita" es uno de mis cuentos preferidos desde siempre,me acompaña muy dentro..
Un abrazo,comentaria en todos tus post,pero no puedo:)!!