dijous, 16 de maig de 2013

MAIG TEMPS DE ROSES.

Maig, temps de roses. 
Després d'un llarg hivern i amb una primavera molt plujosa, l'esclat de les roses és un bell regal.
És dubtós l'origen del nom d'aquest mes. Es creu que deriva del nom de Maia, la mare de Mercuri, a qui els romans solien oferir sacrificis el primer dia de maig; dins la nostre cultura maig és el mes de Maria.
Avui us convido a visitar el nostre hortet, encara no ens hi hem posat però les roses que vam plantar el passat any ja s'han obert.
Les roses són símbols antics de l'amor i de la bellesa. La rosa era sagrada per a un nombre considerable de deesses, deïtats femenines, de l'antiguitat.
El color rosa simbolitza tolerància, secret.
I el blau o lila representa miracles i noves possibilitats.
Fa dos anys vam visitar un petit poble i ens vam enamorar d'aquesta planta florida que esquitxava, aquí i allà, de color els seus carrers; vam demanar un esqueix i mireu quin passadís tenim ara! no se el nom d'aquesta flor, però ens regala el seu color fins ben entrada la tardor.
Amb l'arribada del bon temps reneix la il·lusió per crear petits racons amb plantes i flors. 
Els cargols l'han descobert...

"Llavors vingué Maig, la més pura donzella;
coberta amb mil regals de primavera,
traient-se flors de la faldella;
a coll de dos Germans fou viatgera,
els bessons de Leda que, com una bandera,
l'alçaven i feien llur Reina Major:
Senyor! Quines rialles en saber-la propera,
quins salts i quins balls, en rapte d'ardor!
I Cupid, fent-hi voladissa, tot vestit de verdor."
Spenser
Ocells, papallones i, sobretot,  les fades dels rosers... Tots viuen plàcidament al nostre jardí.

dissabte, 4 de maig de 2013

MARE, MARES.

Demà, diumenge, és el dia de la mare. Mai m'han agradat els dies assenyalats com a tals (dia del pare, de la dona, del treball ,dels animals, etc) però fa temps que volia fer aquesta entrada i aprofito aquesta data per fer un homenatge a la meva mare i totes les mares de la meva família.
La meva mare, els meus germans i jo, al bressol.

La meva família és un matriarcat, com diu sempre el meu fill. I és que el puntal i ànima d'aquesta sempre han estat les dones. Dones fortes, lluitadores, valentes i molt treballadores, però alhora sensibles, tendres, creatives i amb una gran capacitat d'alegria i amor que ha fet que al seu entorn tots creixéssim amb seguretat i eines suficients per desenvolupar la nostra personalitat.
Els meus avis, Junito i Juanita, una  bella història d'amor que va durar fins al final de la seva vida.
Encara recordo com tots gaudíem d'aquella tendresa que ens ha acompanyat tota la nostra vida. El meu avi era el sensible, l'artista, el somiador, el captador i transmissor de bellesa, i la meva avia era la forta, la negociant, la defensora de la família, la que mai va tenir por de fer maletes i traslladar-se a terres que oferissin noves oportunitats.
 I del seu gran amor van nàixer tres filles, que ara son les "matriarques" de la nostra família.

No se si podem escollir la nostra família quan venim a aquest món, hi ha qui diu que res és casual, d'altres que ens toca el que ens toca, en el meu cas he estat molt afortunada, tant si ho he triat com si no, i així he pogut gaudir d'uns pares que ens ho han donat tot, i no parlo de lo material, parlo d'allò que ningú ens podrà prendre mai.
La meva mare i les meves ties. La meva mare és la mitjana.

Jo he tingut tres mares. La meva mare a qui sempre m'he sentit molt vinculada i unida, i les meves "tietes", cadascuna d'elles ha estat, i és, per a mi sempre molt important,un  exemple de vida. L'alegria que sempre les ha envoltat i que han després i que encara avui fa que siguin el centre de les reunions familiars.  
La meva avia sempre ens deia: "No hi podem fer res, som una família de guapos!"
Aquí estic amb la meva mare.

Recordo quan m'esperava, asseguda en una cadireta, a que la meva mare acabés la feina a la cuina, me la mirava i deia: "encara no? i anava esperant fins que em podia seure a la seva falda i "mimar-me" i jo li feia prometre que mai no és moriria, al menys fins que fos moolt gran, i ella m'ho prometia... Ha complert la seva promesa.
La meva mare ja és besàvia.

Avui hem miro feliç les noves generacions de la nostra família i penso que tota aquella font d'amor que van crear els meus avis i que han ererat i ampliat les seves filles i nets, s'ha tramés als besnéts  i rebesnéts i que ells, al seu torn, ho continuaran. L'amor és el més important de la vida, sense ell seriem com les plantes sense llum, no podríem  créixer. 
Avui la meva filla també és mare.
les germanes avui, dos ja octogenàries.

He preparat un regal, fet per mi, per a cadascuna d'elles, no és gran cosa però està fet amb molt d'amor.


Uns minibooks amb butxaques, tags, i espais on escriure poemes, dibuixar o enganxar fotos, doncs les tres tenen molta sensibilitat artística.

Dedico aquesta entrada a totes les dones de la família, siguin mares o no, perquè totes elles han assolit aquest paper i son, som, mares de tots els membres de la família.
 En aquesta foto no hi som totes, però gairebé.

També vull agrair als meus cosins que hagin organitzat un dinar familiar aquest diumenge per celebrar el dia de la mare, que permetrà que tots ens puguem reunir de nou.

 Una mare te una sol arrel que la manté ben subjecte a terra, però amb molts braços que donen recer a tots els que estimen. 

Avui la entrada ha estat més personal, em disculpareu, però clamava dins meu per ser escrita!

 Vull fer constar que no m'agraden les discriminacions, crec en el ferm paper del pare, però aquesta serà un altre entrada...