dimarts, 28 d’agost del 2012

MARISA VILLARDEFRANCOS, L'EMILY BRONTË ESPANYOLA


Tenia uns tretze anys quan la meva mare em va donar a llegir tres llibres que van ser molt especials per a mi durant l’adolescència. Eren unes novel·les que s'havien emès a Ràdio S.E.R. i que es van publicar fragmentades setmanalment. Ella les havia anant comprant, setmana a setmana, fins a completar els tres volums.


He llegit tantes vegades aquestes històries! Encara avui m'agrada llegir-ne fragments i perdrem amb el seu llenguatge poètic.

Gràcies a Internet he pogut saber de la seva autora, per a mi una desconeguda fins avui, i saber d'ella i de la seva vida m'ha emocionat especialment. Voldria compartir amb vosaltres la història d'una dona increïble amb una gran cultura i imaginació, que va regalar els seus somnis a més d'una generació.


Maria Luisa Villardefrancos Legrande, va ser una novel·lista espanyola nascuda al 1915 a Vedra, A Corunya. Va créixer escoltant les llegendes de la seva Galícia natal i, per extensió, les connexions amb el món cèltic, de reminiscències escoceses, irlandeses, gal·leses i bretones que van ser el lògic entreteniment i el refugi protector de la seva infància i primera joventut.  

Quan tenia uns cinc anys d'edat va contrure Poliomielitis, malaltia que la va confinar a una cadira de rodes la resta de la seva vida i la va convertir en una dona lluitadora que va transformar la seva malaltia i limitació física com a constant i personal desafiament. Però axó lluny de ser traumàtic la va fer endinsar-se en un món de fantasia que més endavant va transformar en meravelloses històries que van captivar a milers de persones que, en un país que lluitava per tirar endavant en una llarga postguerra, emmudia escoltant els serials radiofònics que cada tarda s'emetien. Eren els anys cinquanta.

Des de molt petita, Marisa havia llegit i viscut les seves lectures amb intensitat, de manera que la seva existència transcorria més en la dimensió imaginària dels llibres que en la real, encara que les dues eren parts complementàries del seu enriquit món:

" Em vaig adonar que era més feble que les altres nenes;

vaig comprovar que els seus jocs em cansaven i, llavors, vaig voler
avantatjar-les en alguna cosa i vaig aprendre a llegir... Als cinc anys, després de sofrir l'atac de paràlisi, ja sabia escriure. Al poc temps, vaig començar a narrar contes... Als dotze anys vaig oferir els meus contes al director d'un periòdic..."


Un exemple de la seva sensibilitat la tenim en la resposta que dona quan li pregunten quina estació de l'any prefereix per treballar i en quina troba més motius d'inspiració i ella respon que l'hivern: 

"... La pluja que copeja els cristalls i la llum que il·lumina la nostra taula; o bé la neu caient en l'exterior mentre tots estem asseguts al voltant del braser. 
No són aquests uns magnífics requisits per evocar els vells contes, els contes més meravellosos i fantàstics?... "

En els seus cinquanta-nou anys d'existència, va morir al 1975, va tenir lloc la vida d'una escriptora que no va estar  mai prou reconeguda i a la que és va catalogar com a “escriptora de sèrie rosa”, però que posteriorment s'ha estudiat i comparat amb Emily Brontë, pel seu amor per la naturalesa i la capacitat per descriure els paisatges i les històries.

El punt de partida d’aquests tres llibres és
“Almas en la sombra” que escriu en capítols des de juliol de 1953. La història comença amb la descripció de la infància de Katherine Mac Moore una noia de tretze anys i dels seus companys de joc: Jim “Corazón de Piedra”, Billy “Tormentas”, i Peter “El Chacal”, en la seva residència  Clouds Moor al Brezal de las Nubes, situada a la regió de l'Ulster. Però de seguida aquest paradís de la seva infantesa i adolescència es perd per sempre amb els grans canvis que es produiran en la seva vida. 


Almas en la Sombra:

"Anoche soñé con mi The Shade, con su avenida de viejos olmos solitarios, sus blancos cisnes chapoteando en el lago color gris, mientras la lluvia del otoño moja los oscuros mirtos de los paseos. The Shade continúa bello y sombrío cons sus picudos tejados de pizarra, alrededor de cuyas agujas se atan y desatan los vientos que vienen del mar, indiferentes a la tragedia que se albergó en sus muros y a la soledad que reina en sus estancias. 
En mi sueño he vuelto a sentarme en el banco tapizado de musgo y he vuelto a dar de comer a los viejos cisnes del lago. He paseado por las avenidas, y la pesada cola de mi traje de terciopelo arrastraba tras sí, con un leve crujido, las hojas secas de las veredas solitarias."


El segon llibre, El Brezal de las Nubes, ens explica la historia de Peter i Mildred i del captiveri que van patir a Jamaica, quan molts irlandesos van ser deportats com a esclaus per les plantacions després de la invasió de Cronwell. La historia comença a Irlanda on un grup de joves juguen sota "El árbol de las ardillas" a ser pirates i somien amb trobar tresors amagats  i entrades secretes al món dels elfs i les fades. 




El Brezal de las Nubes:

"... nunca supe por qué había recibido ese nombre. Quizá porque se encontraba en medio de una llanura de brezos y porque desde sus ventanas se apreciaba la línea limpia del horizonte donde el cielo tocaba la tierra, mientras las nubes resbalaban por su extensión infinita. A nosotros, cuando llegaba el crepúsculo, nos complacía observar todas las figuras extrañas de fuego que componían cirros y cúmulos, al ser heridos por el sol de la tarde. Creo que en uno de estos inolvidables ocasos, y de pie en medio de la llanura cuando era niño, comprendí toda la grandeza de este nombre... Imaginábamos el Brezal de las Nubes como un lugar en el cual todo estaba regido por un destino espiritual y celeste. Éramos caballeros de las nubes, mientras nuestros pies pisaban los brezos húmedos de rocío de nuestra patria..."




La història finalitza amb El Caballero de los Brezos, Cumbres de añoranza i El regreso de Billy Tormentas, i aquest cop la història transcorre a Jamaica i descriu el món dels colons i les plantacions. Aquest llibre, fraccionat en dos volums, és el mes apassionat i te com a protagonista a Billy, el mes agosarat dels joves amics irlandesos. Però és també la historia de la que serà la seva esposa i la maledicció familiar que passa de pares a fills.


El Caballero de los Brezos:

“Sobre mi escritorio he destapado pensativamente el viejo tintero de bronce que me regaló William Hasting la última vez que nos vimos. Un tintero cuya pesada tapa ostenta a Prometeo encadenado, devorado por el buitre; las alas de éste están desgastadas por el uso. Al regalármelo, William me dijo:
-Existe una última historia que debes contar. La historia de Billy Tormentas y de sus amores con la que ahora es su mujer. La narración que has comenzado sobre la lejana Irlanda, y que todos padecimos, no debe quedar truncada.
Billy, que se encontraba delante, asintió:
-Yo te daré todos los documentos de la familia de mi esposa. Los míos se han perdido por completo. Debes recordar Jamaica y por qué encima de aquel promontorio agreste llegó a elevarse la mansión que tan ligada ha estado con nuestra odisea en las islas: Cumbres de Añoranza.”


Vull dedicar aquesta entrada a la meva mare que em va regalar aquests meravellosos llibres que encara avui m'emocionen, i a les dones de la meva família que van somiar amb ells.

Recentment he llegit que una editorial de Barcelona s’ha interessat per reeditar  les obres d'aquesta gran dona. Seria un gran i merescut reconeixement per aquesta escriptora a l’hora que possibilitarà que tots puguem gaudir d'elles.

*Per amés informació:

Desitjo que us hagi agradat!




dilluns, 20 d’agost del 2012

JARDINS HORTÍCOLES.


L'art de la jardineria es remunta al temps en que per primera vegada es van escollir plantes útils per conrear-les. L'hort te els seu orígens a l'edat de pedra o de bronze i de ben segur estaven envoltats de tanques de vímet o d'avellaner i emplaçats prop de l'habitatge o poblat. 
Segons els guarniments trobats d'aquella època, i que donen testimoniatge d'un elevat sentit de l'estètica, podem imaginar un jardí, més o menys silvestre, en el que creixien tant plantes útils com plantes ornamentals en bella harmonia.

Al principi van ser els monjos els que van determinar l'aspecte del jardí hortícola, però després aquesta estètica es va anar estenent fora dels murs dels monestirs i van ser les dones i els nens els encarregats de treballar els horts per proveir a la família.

Aquests espais es van anar convertint, amb el temps, en lloc de repòs i esbarjo per a les classes socials altes.

Però la nostra relació amb la naturalesa és molt més complexa i implica altres necessitats de gran importància per al nostre bon funcionament. La bellesa que procedeix de la naturalesa es un aliment intangible que genera en l'ésser humà, felicitat, esperança, consol, i la sensació o certesa que la vida té sentit.

Un ambient amb vegetació i floració, ens porta gradualment a estats emocionals positius, doncs s'associa a supervivència, recursos, plenitud i relaxació.

Us deixo un recull de fotografies d'horts i flors que he anat recollint d'aqui i d'allà, entre ells el nostre.



Aquest bonic hort, construït segons els cànons medievals, era al ben mig d'un parc a Annecy, França.
Porta d'accés a un hort. La Clua de Bassella, Lleida.

Entrada al nostre hort.

Només som uns aficionats però hi posem molta voluntat.
Procurem que no hi faltin les flors
Ogern és un petit poble del municipi de Bassella, Lleida, on els horts a tocar de la carretera saben cooperar entre ells per aconseguir millorar i embellir el seu entorn.

Les flors es barregen amb les hortalisses





A moltes poblacions s'estan recuperant i potenciant els jardins hortícoles.


No fan falta grans espais per al cultiu d'hortalisses i flors, només una mica d'imaginació...


Entrada a l'hort de Beatrix Potter, a Hill Top (Lake district), que es conserva com era originariament.



Però no oblidem que l'hort ens proporciona un aliment nutricional per estar sans i gaudir amb plenitud de la vida.
Mireu quin goig que fan les hortalisses del nostre hort

 I de l'hort a la taula! Una bona amanida i trinxat de col i patata ( aquí en diuen trumfos).

Els jardins hortícoles es componen de plantes vives, que creixen, floreixen i es desenvolupen, però que també contreuen malalties, es marceixen i fins i tot poden morir. Hem de considerar, per tant, el jardí com una obra d'art per sempre inacabada i aprendre a gaudir de les tasques que comporta el seu cultiu. 
L'objectiu és el camí!
Espero que us hagi agradat!

dijous, 9 d’agost del 2012

EL JARDÍ I LA VIDA: Les quatre estacions del frare Menthastro.

Primavera.
A la primavera va ser quan el frare Menthastro, jove jardiner, va comprendre  que els alts murs del convent protegien a l'excés les plantes, fins al punt d'asfixiar-les. 
Les petites herbes tenien un aspecte pàl·lid i sovint creixien sobre tiges febles i es va preguntar si evidenciaven els mateixos símptomes de la vida monàstica. "Aïllats del món circumdant - pensava - els nostres ulls miren sempre cap al cel, però fora d'aqui no resistiríem la més lleu embranzida del vent i per les nostres venes no flueix la saba de la vida.


Estiu.
Als 33 anys va obtenir el primer permís per sortir del convent. Una vegada per setmana, deixava el monestir i pujava l'empinat camí fins al poble. "fins i tot el ruquet troba aquí millors pastures - pensava mentre mirava l'animal menjar les herbes del camí -". I la llum li semblava més radiant, l'aire més lliure, les plantes vigoroses, els homes i dones, sempre sembalven més vius i alegres.





Tardor.
Ja tenia el pèl blanc i moltes arrugues, quan va començar a comprovar que les herbes del bosc i la muntanya eren riques en essència i posseïen unes qualitats curatives que les de terra a baix no tenien. El vent i el fred feien que tinguessin unes bones arrels, i va pensar que la seva pròpia vida havia estat massa regalada i la seva espiritualitat li va semblar buida comparada amb la saviesa dels llenyataires i pastors que freqüentava. 




Hivern
Els seus ulls havien vist passar 99 anys d'estacions a la natura que tant s'estimava, quan és van tancar pel son etern. El van trobar estés molt a prop del cim més alt, reposant damunt la blanca neu i amb un dolç somriure als llavis, com si els narcisos florits, que  resten amagats durant la major part de l’any, s'haguessin decidit a florir regalant-li els seu  moment de glòria.
Va ser enterrat pel frare Eulogio, el seu vell amic, al racó més fèrtil de l'hort del convent. 




Encara avui els arbres li regalen la seva florida i les flors hi segueixen creixent al seu antull. 

Desitjo que aquesta bonica història us hagi agradat tant com a mi!