dimecres, 21 de novembre del 2012

UN SOMRIURE PER A TOTS


... El silenci es la boira

Jo somric

I mil llums em somriuen...



Us heu adonat mai de com ens pot canviar un senzill somriure?

Comences amb un somriure que et neix a l'interior, i tot seguit la cara es relaxa, la mirada es suavitza i aquell que la rep ens la torna com un mirall que ens  reflecteix.

Un somriure ens fa sentir millor, ens afavoreix i fa que els demés és relaxin al nostre costat.
Només per somriure tot ens sembla mes bonic, la gent més amable, ens sentim més feliços.
Per tot això, avui regalem un somriure!

UN SOMRIURE


Un somriure costa poc, però val molt.
qui el dóna és feliç, i qui el rep l’ agraeix.
només dura un instant
el seu record, de vegades, perdura tota la vida.
No hi ha ningú tan ric que no el necessiti,
ni ningú tan pobre que no el pugui donar.
Produeix felicitat en la llar, prosperitat
en els negocis i és contrasenya entre els amics
és descans per al cansat, llum per al desil.lusionat,
sl per al trist i antídot per per als problemes.
No es pot comprar ni demanar-lo prestat,
prende’l o robar-lo, solament serveix com a regal.
I ningú necessita tant un somriure
com qui es va oblidar de somriure.
Somriu sempre perquè el somriure és el millor
regal que podem rebre i el millor que podem oferir.
Si amb presses m’oblido de donar-te un somriure,
disculpa’m: tindries l’amabilitat de donar-me’n
un dels teus?
Perquè un somriure és la millor cédula d’identitat
per a caminar per la vida.
"Tu tens el pinzell i les pintures... Pinta el paradís i entra en ell."
Desitjo que us hagi agradat!

diumenge, 11 de novembre del 2012

AVUI VOLDRIA EXPLICAR-VOS UN CONTE: "EL GEGANT EGOISTA"

Hi havia una vegada un gegant egoista que vivia en un castell que tenia un bell jardí.


 Quan el gegant va anar a visitar un ogre els nens van aprofitar per gaudir del seu bell jardí i així cada tarda, a la sortida de l'escola, els nens anaven a jugar al jardí del Gegant. 



Era un jardí ampli i bell, amb arbustos de flors i cobert de gespa verda i suau. Per aquí i per allà, entre l'herba, s'obrien flors lluminoses com a estels, i hi havia dotze albercoquers que durant la Primavera es cobrien amb delicades flors color rosa i nacre, i en arribar la Tardor es carregaven de fruits.


Els ocells es demoraven en el brancatge dels arbres, i cantaven amb tanta dolçor que els nens deixaven de jugar per escoltar els seus trinats.


-Què feliços som aquí! -es deien els uns als altres.


Però al seu retorn, el gegant construeix un mur per impedir que entrin en ell. 

"ENTRADA ESTRICTAMENT PROHIBIDA"

          Com a conseqüència d'això, el jardí queda condemnat a un perpetu hivern.
Els pobres nens es van quedar sense tenir on jugar. Van fer la prova d'anar a jugar a la carretera, però estava plena de pols i pedres i no els va agradar. Sovint rondaven al voltant del mur que els separava del jardí del Gegant i recordaven nostàlgicament el que hi havia darrere.
Quan la Primavera va tornar, tota la comarca es va poblar d'ocells i flors. No obstant això, en el jardí del Gegant Egoista romania l'Hivern encara i el gebre i la neu regnaven ara en ell. Com no hi havia nens, els ocells no cantaven, i els arbres es van oblidar de florir. 
Un dia el gegant es desperta i descobreix que la primavera ha tornat al jardí, els nens han trobat la manera d'entrar a través d'una bretxa a la paret. Veu llavors l'error de la seva decisió anterior i decideix destruir el mur.
Davant els seus ulls hi havia un espectacle meravellós. Els nens s'havien grimpat als arbres, en cada arbre hi havia un nen, i els arbres estaven tan feliços de tenir-los novament amb ells, que s'havien cobert de flors. 
Només en un racó l'Hivern regnava. Era el racó més apartat del jardí i en ell es trobava un nen però era tan petit que no aconseguia arribar a les branques de l'arbre.
El gegant va ajudar al nen a grimpar a l'arbre al que volia pujar, i el nen, agraït, el va besar. Després d'això, el gegant va anunciar: «Des d'ara, aquest és el vostre jardí, benvolguts nens».
Els anys van anar passant i els nens sempre més van jugar al jardí del gegant, tret d'aquell petit que mai més no va tornar. Un dia el gegant va quedar meravellat del que estava veient, en el racó més llunyà del jardí hi havia un arbre cobert per complet de flors, totes les seves branques brillaven sota la llum del sol i d'elles penjaven fruits de plata. Sota l'arbre estava parat el petitó a qui tant havia trobat a faltar.
.-Una vegada em vas deixar jugar en el teu jardí. Avui vindràs amb mi al meu jardí, que és el Paradís.
El gegant egoista d'Oscar Wilde va ser publicat per primer cop al 1888 i ens parla de la riquesa que ens aporta el compartir i, al contrari, com l'egoisme ens porta a un hivern de solitud i tristesa.

La riquesa que m'aporta el compartir els meus sentiments i anhels amb tots vosaltres em fa sentir dins d'un jardí meravellós, plegat de flors.  
Gràcies per fer-ho possible!

diumenge, 4 de novembre del 2012

CICELY MARY BARKER "LES FADES FLORS".

Es parlen de temps remots en els quals l'ésser humà parlava el llenguatge de la terra i per tant el de tots els éssers que l'habitaven. 
Sabia desxifrar els símbols que la naturalesa utilitzava per expressar-se: el suau murmuri d'una fulla al caure, el ball rítmic de les branques dels arbres mogudes per la capritxosa brisa, el rumor de l'aigua lliscant-se entre les pedres i polint-les al seu pas fins a fer-les brillar sota la tènue llum de la lluna, el silenci de la boira just en aquell moment de l'alba en què tot està per despertar.
 Però les persones vam perdre aquesta capacitat i amb això arribà l'oblit que ho va cobrir tot amb un mantell d'invisibilitat, fins que arribés algú disposat a mirar amb nous ulls i despertar a la magia.


Cicely Mary Barker va ser una d'aquestes persones disposades a mirar amb nous ulls tot quant l'envoltava.
Ella no només va mirar més enllà sinó que va donar vida amb els seus pinzells a tot alló que vivia en els seus somnis creant bells llibres, les il·lustracions dels quals encara avui ens parlen del llenguatge de les flors i dels esperits que les habiten.


Cicely va néixer al 1895 a Croydon, al sud de Londres, on va residir la major part de la seva vida. De nena una malaltia la va portar a buscar distracció en els llibres i el dibuix mostrant ja els dots artístics que més tard la convertirien en una refinada artista admirada i respectada. Els seus pares sempre la van recolzar i van animar el fet que es matriculés a classes nocturnes en la Croydon Art Society. El suport familiar va ser molt important per al desenvolupament artístic de la jove que ja als setze anys va obtenir un segon premi en un concurs de cartells organitzat per la societat artística Croydon Art Society, que la va nomenar membre d'honor. 
La jove Cicely va rebre els seus primers encàrrecs i així van néixer les seves primeres col·leccions de postals amb motius infantils inspirant-se en la seva pròpia germana Dorothy , els nens del seu entorn i els verds paisatges de la seva estimada Croydon.

Cicely va aprendre a observar la naturalesa amb una mirada gairebé científica que més tard utilitzaria per detallar amb precisió botànica les il·lustracions de plantes i flors dels seus llibres. Va rebre la influència de l'artista i teòric John Ruskin, seguint els preceptes estètics detallats en la seva obra Pintors moderns, així com del naturalisme dels pintors prerrafaelistes i de les narracions d'Andersen, Lewis Carroll i els contes populars recopilats pels germans Grimm.

Al 1925 va publicar per primera vegada l'obra "Fades de les flors de primavera", composta per 24 dibuixos.
A partir de llavors van anar sorgint de manera regular les obres corresponents a la resta de les estacions de l'any i més tard les fades dels arbres, les del jardí i les flors silvestres que posteriorment es recopilarien en un únic volum sota el nom de Fades de les Flors, la més famosa i popular de les seves obres.
L'artista va conèixer l'èxit i obtenir un reconeixement internacional. Cicely Mary Barker va viure una llarga i afable vida impregnada de senzillesa en el seu adorat Croydon - mai es va casar - del que mai es va allunyar massa, morint al 1973 als 78 anys d'edat, i deixant  una obra que encara avui contínua emocionant-nos.

“Al maig van brollar les branques de l'arç,
fa ja alguns mesos,
i els seus pètals jeien en el sòl escampats,
com turonets suaus de neu.
-Aquest és el final de la història- dius.
Però aquí no acaba tot.
Doncs tornaran de nou els meus arços
Per alimentar als famolencs ocells
Molt ràpid, als hiverns freds.

(La cançó del fada de l'arç blanc)



 Al contemplar hoy el jardín que hay cerca de mi casa procuré hacerlo como si no lo hubiese visto nunca y… ¡Qué cantidad de flores y plantas nuevas aprecié!
¿Cuántas enseñanzas pasamos por alto por mirar las cosas con los ojos de la rutina?
Juan Guerra Caceres “El arte de vivir”

I qui sap, potser si també nosaltres mirem amb uns nous ulls potser podrem veure coses noves... coses que mai no havíem somiat veure.