dimecres, 30 de novembre del 2011

Fins aviat!

Seguint el que ja és un costum, marxo amb les meves alumnes a veure els mercats de Nadal, aquest any els de Riga.
Tornaré aviat amb moltes idees que compartiré amb vosaltres.

Us deixo amb unes boniques imatges del mercat de Nadal d'Estrasburg que vam visitar al 2009.

Les façanes i els carrers d'Estrasburg s'engalanen per rebre el Nadal




Les casetes competeixen per lluï engalanades els seus productes


Carrers de conte de fades
I nits plenes de llum


Fins aviat!

dijous, 24 de novembre del 2011

YENTL. La lluitar pel saber.

Al 1983 Barbara Streisand va dur a terme un gran projecte, va produir, escriure, dirigir, i interpretar el paper protagonista de Yentl, una jove jueva, filla d'un rabí que es fa passar per home per poder estudiar en una escola en la que les dones eren vetades.
Era el primer cop a la història que una pel·lícula era escrita, dirigida, produïda i interpretada per una sola persona i, tot i que només va rebre un Oscar a la millor banda sonora, va ser molt reconeguda amb diversos premis, com els Globus d'Or.




És una magnifica pel·lícula i una gran historia que si no heu vist us recomano. Jo em quedo amb dos moments màgics que vull compartir amb vosaltres, quan en mig de la nit i tota sola, es dirigeix al seu pare per que li doni forces per la gran tasca que vol dur a terme, i, al final de la pel·lícula, quan canta una fantàstica cançó per explicar-nos com va començar el seu anhel per saber.


Fragment de la cançó "Papa, Can you hesr me"


I aquest és el magnífic final


Diguem on, on està escrit qui he de ser? I que no puc fer res...
Tot va començar el dia que vaig descobrir que des de la meva finestra només podia veure un tros de cel.
Vaig sortir fora i vaig mirar a meu voltant. No m'hauria imaginat mai que fos tan immens, ni tan alt.
Ha arribat l'hora de provar les meves ales. Tot i així, sembla que podria caure en qualsevol moment.
He sentit les coses mes increïbles... coses que no t'imagines si no has volat mai.
Tot i que es mes segur quedar-se a terra, de vegades en el risc es troba el plaer mes gran... tan se val on vagi, tindré records que podré evocar, però també hi haurà més preguntes i més coses per creure.
Com més visc, més m'adono del poc que sé. Cada passa que faig, cada pàgina que passo, cada milla que faig, em diu què em falta per recórrer.
Que te de dolent voler-ne més?
Si saps volar, aleshores elevat amb tot el que hi ha.
Per què conformar-se només amb un tros de cel?
Papa puc veure't, papa puc sentir-te. Papa mira com volo!
YENTL

diumenge, 20 de novembre del 2011

FLORENCE NIGHTINGALE "La dama del llum"




“Si no hi hages ningú insatisfet amb el que te, el món mai arribaria a ser millor."

“Centenars lluiten i s'ofeguen, però així és el descubriment del nou món. però abans, deu vegades abans, prefereixo morir entre les oles, de camí cap a aquest nou món, a quedarme encallada a terra.”

Florence Nightingale (1820-1910)



Líder anglesa en les reformes d'hospitals i fundadora de la professió d'infermeria en l'era Victoriana, també va ser innovadora en la recol·lecció, interpretació i presentació de les estadístiques descriptives; va mostrar com l'estadística proporciona un marc d'organització per controlar i aprendre i pot portar a importants millores en les pràctiques quirúrgiques i mediques. 
També va desenvolupar una Fórmula Model d'Estadística Hospitalària perquè els hospitals recol·lectessin i generessin dades i estadístiques consistents. Va ser convidada a pertànyer a la Societat Estadística Real al 1858 i nomenada membre d'honor de l'Associació Americana d'Estadística al 1874.

Però, com la filla d'una família burgesa de l'època victoriana va arribar a canviar el sistema hospitalari?

El seu pare, William Nightingale estava involucrat en el moviment contra l’esclavitud i creia ferventment que les dones, especialment les seves filles, havien d'obtenir una educació, així la Florence i la seva germana van aprendre llatí, italià, grec, història i matemàtiques. 
Als 23 anys la jove Florence va dir als seus pares que volia ser infermera, al que ells es van oposar doncs en aquella època les infermeres eren dones de classe baixa treballadora i dubtosa reputació.
Per fi al 1851 i a l'edat de 31 anys va aconseguir entrenar-se com infermera i va anar a treballar a l'hospital Kaiserworth, a Alemanya.
Dos anys més tard la van anomenar directora del hospital per a dones invàlides a Harley Street, London, i  l'any següent li van permetre que portés 38 infermeres, formades per ella, a cuidar els soldats britànics a la guerra de Crimea.
Allà quedà esgarrifada de les condicions de l'hospital militar on els homes no tenien les mínimes condicions higièniques, ni tan sols menjar decent. En aquestes condicions les infeccions i les morts eren molt altes.
Durant aquest temps va inventar un gràfic d’àrea polar on les estadístiques demostraven que  millorant el sistema de sanitat les morts es reduirien. Però va topar amb l'oposició dels metges i militars que es van sentir atacats i criticats; amb tot al final va aconseguir introduir les reformes proposades gracies als seus contactes amb el Times, reduint la proporció de mortalitat dels pacients.


Florence Nightingale va ser una feminista que defensar el dret a que les dones estudiessin carreres i va escriure i publicar dos llibres per difondre els seus estudis i treballs.
Se la coneixia com La dama del llum perquè a la nit acostumava a passejar-se per les sales de l'hospital amb un llum per passar cura dels malalts.


Cerimònia en honor a aquesta gran dona
Avui, cent anys després de la seva mort, se la continua recordant com a la dona que va aconseguir organitzar l'higiene dels hospitals, crear una escola d'infermería i introduir uns canvis que han portat al que es avui l'infermería.
desitjo que us hagi agradat!

*Dedico aquesta entrada a la meva germana i la seva labor en aquest món tan necessari i, sovint, poc reconegut.

dimarts, 15 de novembre del 2011

LA PARET

Sovint la vida construeix parets que ens ho dificulten tot. En les nostres mans està buscar-hi escletxes per on deixar passar la llum. 
És aquell dit que ens diu que quan una porta es tanca, una finestra s'obre

Tinc una tieta de 86 anys a la que fa poc vaig visitar; en un moment donat vaig mirar per la finestra del menjador i vaig veure un arbre immens que em va sorprendre, no el recordava tan gran.
Llavors ella em va explicar com un dia, ja fa molts anys, van construir una paret al jardí de la seva casa i aquell bonic paisatge que li alegrava la vista va desaparèixer rera ella. Ara només hi veia una paret que amb prous feines deixava passar el sol. 
Però un dia el vent va dur un inesperat regal: una llavor i, amb el pas dels anys, un immens arbre s'ha erigit en mig del no res. 
Ara des de la finestra veu un esplèndid arbre i l'alegria que aquest li proporciona l'ha portat a escriure aquest poema que avui comparteixo amb vosaltres.

Quan miro per la finestra
i vull contemplar el verd
penso: llàstima que hi fessin
aquesta paret….

Abans sí que contemplava
un bosc petit però espès
la verdor era variada
però, que hi podem fer!

Ara, una mica consolada,
per que el vent em va fer arribar
una llavor, que, ignorada,
uns quants anys es va quedar.

L’he vist créixer vora mèu
any, rere any,
aquest arbre tant esvelt
que mel puc mirar i pensar:
que és bonic veure la vida
representada en ell,
abans res no hi havia
on  ara hi està plantat.

I que una llavor petita
m’hagi fet aquest regal!

Quan el vent ses branques baixes
fa amb força bellugar,
sembla que cap a mi empenyin
per què les pugui abraçar!
              
                           Anna Maria Matas "L'arbre i la paret"
                           (Novembre 2011)


Per cert, l'arbre que el vent va portar és un Cercis siliquastrum, més conegut com "l'arbre de l'amor".
Espero que us haigi agradat!


dilluns, 14 de novembre del 2011

LA LLEGENDA DE LORELEI


A la riba del Rhin, damunt d'una gran roca, es troba l'escultura de Lorelei la misteriosa sirena que atreia amb la seva misteriosa veu als navegants, fent que s'estavellessin contra les roques.

A l'edat mitjana els navilis mercants que navegaven per les aigues del Rhin sovint col·lisionaven en aquest indret enfonsant-se i morint els seus tripulants.
Amb el pas del temps els accidents van ser tan nombrosos que va nàixer una llegenda:
La llegenda de Lorelei.


La llegenda explica que en aquell indret hi havia una sirena de gran bellesa i amb una veu encisadora que captivava als navegants amb les seves cançons, que atrets per la meravellosa veu s'atansaven fatalment al penyal.


El poeta català Marius Torres va compondre al 1938 un poema dedicat a aquest ésser misteriós i encisador:
Lorelei

"Arrelada en la carn i en els somnis. Tan clara, 
que tu sola tenies una límits en l'impur

aiguabarreig dels meus deliris, foc obscur 
de sarments oloroses, fumejant com una ara 

dins meu! 

Deia la Nit: –¿No sents la meva pau? 
Vine, ja deslliurat del desig que t'irrita, 
al paradís dels somnis on el meu cor t'invita. 
Amaga't entre els plecs del meu sudari blau.– 

I deia el Mar: –¿No sents el meu cos que s'exalta, 
més profund en la joia sonora del combat? 
Inquiet en la fosca, vivament agitat 
igual que un llit d'amor…

–Negre mar, Nit més alta,                                                                  
ja no vull ésser fort ni vull ésser feliç! 
O somni ¿què m'importa la febre amb què m'enganyes 

si a l'ombra tremolosa de les seves pestanyes 
trobo la rosa pàl·lida i amarga d'un somrís? 
Com una lira ronca, per la pluja de plata 
feien càlids arpegis les llargues mans del vent. 
¿Què salvava les roses al jardí? Mortament, 
les branques s'agitaven, dolorosa sonata 

sobre els vidres glaçats i rígids de foscor. 
La nit era tot música. Les finestres obertes 
ens diuen, de les vastes avingudes desertes, 
aquella olor de terra del vent de la tardor, 

sobre la teva veu, pàl·lida, tenebrosa, 
com, d'un foc d'agonies, un riu de vida fosa… 
Mories poc a poc, i et tornaves, cantant, 
una ombra que tenia la forma del teu cant. 

Juny del 1937 / Octubre del 1938

Marius Torres  







Avui els vaixells ja no hi col·lisonen, però es pot veure a Lorelei al cim del penyal observant i, pot ser esperant?


dissabte, 12 de novembre del 2011

Bon cap de setmana!

Elisenda Ortega

No he tingut l'ordinador durant tot la setmana, però prometo penjar noves entrades la propera.
Bon cap de setmana!

dilluns, 7 de novembre del 2011

ELISABET PEDROSA

Avui s'han concedit els premis a la solidaritat organitzat per la ONZE, no puc per més d'alegrar-me pels guardonats, entre ells Elisabet Pedrosa.
Els que seguiu el meu blog ja sabeu que m'agrada "reivindicar" a personatges oblidats per la història però també m'agrada parlar de persones especials, que deixen petjades a seguir com a Éssers Humans.
Avui voldria parlar de l'Elisabet Pedrosa i del seu magnífic llibre "Criatures d'un altre planeta" (en versió catalana i castellana).


Aquesta és la Gina, la filla de la Elisabet. A la Gina li van diagnosticar el síndrome de Rett, una malaltia neurològica molt invalidant que faria que la Gina mai no caminés, ni parlés i no seria mai autònoma. La Elisabet va decidir d'iniciar un dietari que va desembocar en aquest meravellós llibre que ens condueix per un món ple d'emocions - tristes i alegrés - però que, sobretot, ens ensenya el que pot l'amor i com aquest ho capgira tot fins al punt de veure a la Gina com un esperit pur, que ha vingut a aquest món a estimar i ser estimada.


Amb el llibre de l'Elisabet Pedrosa  realitzem un viatge a través del dolor que es transformarà finalment en una gran oportunitat per reformular-se i convertir la discapacitat de la filla en un gran sí a la vida.

"No és que la Gina estigui malalta, si entenem malaltia com un estat puntual de crisi, amb febre, infecció, etc. Més que una malaltia ella és com un ésser d'un altre planeta. En el seu planeta la gent, les persones, les nenes, no necessiten caminar, perquè hi ha gravetat zero i es traslladen volant. Per tant, les cames, com que no són útils, han deixat de funcionar; hi són per aixecar-les, sentir pessigolleig o carícies, no pas per caminar. Les mans també han deixat de funcionar perquè en aquest planeta amb les mans el que es fa és el moviment de les papallones; són mans de papallones i van d'una banda a l'altra buscant boniques i etèries flors. En aquell planeta sense gravetat la veu no se sent, i com que no se sent, parlar no ée cap sentit. per aquest motiu les nenes del planeta de la Gina han desenvolupat el llenguatge dels ulls, un llenguatge més poderós que el de les paraules perquè és transparent, sincer i bàsicament impregnat d'emocions, d'estimació.
La Gina va néixer en aquell planeta estrany, no sé si de la nostra mateixa galàxia o d'alguna més llunyana. I per equivocació o per atzar en va caure - o potser va saltar a la "dimensió desconeguda" - i ha vingut a la Terra. I, equivocadament, aquí la titllem de malalta, quan al seu planeta ella és normal. I si jo mateixa, qui us escriu, anés a parar en aquell planeta potser també em considerarien malalta, simplement pel fet de ser diferent."


Us convido a conèixer a l'Elisabet Pedrosa i a la Gina, a somiar, plorar i riure amb elles i, sobretot, a conèixer un esser pur que, com a tants, ha vingut a aquest món a estimar i a ensenyar als demés el que es l'AMOR.
Elisabet Pedrosa
"Creiem que havíem vingut a aquest món a patir, i resulta que hi pot haver una alternativa, i que sóm part d'un tot meravellós que ens connecta amb la màgia del món, la màgia que vaig descobrir un dia en els ulls de la meva filla".