dilluns, 14 de novembre de 2011

LA LLEGENDA DE LORELEI


A la riba del Rhin, damunt d'una gran roca, es troba l'escultura de Lorelei la misteriosa sirena que atreia amb la seva misteriosa veu als navegants, fent que s'estavellessin contra les roques.

A l'edat mitjana els navilis mercants que navegaven per les aigues del Rhin sovint col·lisionaven en aquest indret enfonsant-se i morint els seus tripulants.
Amb el pas del temps els accidents van ser tan nombrosos que va nàixer una llegenda:
La llegenda de Lorelei.


La llegenda explica que en aquell indret hi havia una sirena de gran bellesa i amb una veu encisadora que captivava als navegants amb les seves cançons, que atrets per la meravellosa veu s'atansaven fatalment al penyal.


El poeta català Marius Torres va compondre al 1938 un poema dedicat a aquest ésser misteriós i encisador:
Lorelei

"Arrelada en la carn i en els somnis. Tan clara, 
que tu sola tenies una límits en l'impur

aiguabarreig dels meus deliris, foc obscur 
de sarments oloroses, fumejant com una ara 

dins meu! 

Deia la Nit: –¿No sents la meva pau? 
Vine, ja deslliurat del desig que t'irrita, 
al paradís dels somnis on el meu cor t'invita. 
Amaga't entre els plecs del meu sudari blau.– 

I deia el Mar: –¿No sents el meu cos que s'exalta, 
més profund en la joia sonora del combat? 
Inquiet en la fosca, vivament agitat 
igual que un llit d'amor…

–Negre mar, Nit més alta,                                                                  
ja no vull ésser fort ni vull ésser feliç! 
O somni ¿què m'importa la febre amb què m'enganyes 

si a l'ombra tremolosa de les seves pestanyes 
trobo la rosa pàl·lida i amarga d'un somrís? 
Com una lira ronca, per la pluja de plata 
feien càlids arpegis les llargues mans del vent. 
¿Què salvava les roses al jardí? Mortament, 
les branques s'agitaven, dolorosa sonata 

sobre els vidres glaçats i rígids de foscor. 
La nit era tot música. Les finestres obertes 
ens diuen, de les vastes avingudes desertes, 
aquella olor de terra del vent de la tardor, 

sobre la teva veu, pàl·lida, tenebrosa, 
com, d'un foc d'agonies, un riu de vida fosa… 
Mories poc a poc, i et tornaves, cantant, 
una ombra que tenia la forma del teu cant. 

Juny del 1937 / Octubre del 1938

Marius Torres  







Avui els vaixells ja no hi col·lisonen, però es pot veure a Lorelei al cim del penyal observant i, pot ser esperant?


6 comentaris:

Sandra ha dit...

Qué maco Elisenda. No coneixia aquesta bonica llegenda ni el poema que ens has transcrit. Sabia de "l'existència" de sirenes en els mars pero no en els rius. Les imatges, espectaculars. Gràcies per compartir aquesta bonica història

"Simonetta Vespucci" ha dit...

Muy hermoso,querida amiga.Gracias por Lorelei y su misterio.
Un gran abrazo espiritual.

Elisenda Ortega Matas ha dit...

Gracias a ambas, realmente hemos logrado un buen intercambio entre las tres, es fantástico!

Marta ha dit...

Llegenda? Realitat? Amb la teva entrada també podem somiar... Gràcies Elisenda, és una història molt romàntica.
Ptns ;O)

Luján Fraix ha dit...

HOLA ELISENDA, TE DEBO EL COMENTARIO PORQUE OTRA VEZ NO ME DA LA OPCION PARA TRADUCIR.
ERES UNA AMOR DE PERSONA, GRACIAS POR TODAS TUS PALABRAS. SIEMPRE TAN GENEROSA CONMIGO.

YA VOLVERÉ PARA DEJARTE UN MENSAJE COMO TE MERECES.

BESOS GIGANTES.

Elisenda Ortega Matas ha dit...

Luján, gracias por tus palabras, siento que no te funcione el traductor google, por lo general funciona bien, espero se solucione pronto. Un abrazo!