diumenge, 11 de novembre de 2012

AVUI VOLDRIA EXPLICAR-VOS UN CONTE: "EL GEGANT EGOISTA"

Hi havia una vegada un gegant egoista que vivia en un castell que tenia un bell jardí.


 Quan el gegant va anar a visitar un ogre els nens van aprofitar per gaudir del seu bell jardí i així cada tarda, a la sortida de l'escola, els nens anaven a jugar al jardí del Gegant. 



Era un jardí ampli i bell, amb arbustos de flors i cobert de gespa verda i suau. Per aquí i per allà, entre l'herba, s'obrien flors lluminoses com a estels, i hi havia dotze albercoquers que durant la Primavera es cobrien amb delicades flors color rosa i nacre, i en arribar la Tardor es carregaven de fruits.


Els ocells es demoraven en el brancatge dels arbres, i cantaven amb tanta dolçor que els nens deixaven de jugar per escoltar els seus trinats.


-Què feliços som aquí! -es deien els uns als altres.


Però al seu retorn, el gegant construeix un mur per impedir que entrin en ell. 

"ENTRADA ESTRICTAMENT PROHIBIDA"

          Com a conseqüència d'això, el jardí queda condemnat a un perpetu hivern.
Els pobres nens es van quedar sense tenir on jugar. Van fer la prova d'anar a jugar a la carretera, però estava plena de pols i pedres i no els va agradar. Sovint rondaven al voltant del mur que els separava del jardí del Gegant i recordaven nostàlgicament el que hi havia darrere.
Quan la Primavera va tornar, tota la comarca es va poblar d'ocells i flors. No obstant això, en el jardí del Gegant Egoista romania l'Hivern encara i el gebre i la neu regnaven ara en ell. Com no hi havia nens, els ocells no cantaven, i els arbres es van oblidar de florir. 
Un dia el gegant es desperta i descobreix que la primavera ha tornat al jardí, els nens han trobat la manera d'entrar a través d'una bretxa a la paret. Veu llavors l'error de la seva decisió anterior i decideix destruir el mur.
Davant els seus ulls hi havia un espectacle meravellós. Els nens s'havien grimpat als arbres, en cada arbre hi havia un nen, i els arbres estaven tan feliços de tenir-los novament amb ells, que s'havien cobert de flors. 
Només en un racó l'Hivern regnava. Era el racó més apartat del jardí i en ell es trobava un nen però era tan petit que no aconseguia arribar a les branques de l'arbre.
El gegant va ajudar al nen a grimpar a l'arbre al que volia pujar, i el nen, agraït, el va besar. Després d'això, el gegant va anunciar: «Des d'ara, aquest és el vostre jardí, benvolguts nens».
Els anys van anar passant i els nens sempre més van jugar al jardí del gegant, tret d'aquell petit que mai més no va tornar. Un dia el gegant va quedar meravellat del que estava veient, en el racó més llunyà del jardí hi havia un arbre cobert per complet de flors, totes les seves branques brillaven sota la llum del sol i d'elles penjaven fruits de plata. Sota l'arbre estava parat el petitó a qui tant havia trobat a faltar.
.-Una vegada em vas deixar jugar en el teu jardí. Avui vindràs amb mi al meu jardí, que és el Paradís.
El gegant egoista d'Oscar Wilde va ser publicat per primer cop al 1888 i ens parla de la riquesa que ens aporta el compartir i, al contrari, com l'egoisme ens porta a un hivern de solitud i tristesa.

La riquesa que m'aporta el compartir els meus sentiments i anhels amb tots vosaltres em fa sentir dins d'un jardí meravellós, plegat de flors.  
Gràcies per fer-ho possible!

4 comentaris:

"Simonetta Vespucci" ha dit...

Maravilloso,como todas tus entradas!!!
Un gran abrazo espiritual..

Luján Fraix ha dit...

QUE BELLO CUENTO DE WILDE, LA VERDAD ES QUE PENSÉ QUE LO HABÍAS ESCRITO TÚ. SIEMPRE TODA ESA ENSOÑACIÓN QUE NOS ENVUELVE EN UN MUNDO TOTALMENTE MÁGICO.
PRECIOSAS IMÁGENES.
EL EGOÍSMO ES ALGO TAN OSCURO. GRACIAS A DIOS YO NUNCA LO HE SENTIDO PERO SÉ LO QUE ES POR ALGUNA GENTE QUE ME RODEA.

BESOS

PD YO PUBLIQUÉ TRES LIBROS DOS DE POEMAS Y UNO DE CUENTOS Y TENGO 5 NOVELAS INÉDITAS QUE NO SÉ SI ALGUNA VEZ PUBLICARÉ.
UNA DE ELLAS LA EDITO POR FRAGMENTOS EN MI BLOG "LOS TEJADOS DE MACONDO"

cARIÑOS

Siddharta ha dit...

Un conte molt bonic, Elisenda. Deixar anar l'ego, és viure al paradís! Que és el que pot fer que ens adonem d'això? Perquè tanta gent no se'n adona? Quina llàstima, malbaratar la vida ...

Un petò.

Princesa Nadie ha dit...

Querida Elisenda
Me encantó la entrada,es una historia que siempre me ha gustado
y las imágenes que has elegido son preciosas
Un Beso