dijous, 9 d’agost de 2012

EL JARDÍ I LA VIDA: Les quatre estacions del frare Menthastro.

Primavera.
A la primavera va ser quan el frare Menthastro, jove jardiner, va comprendre  que els alts murs del convent protegien a l'excés les plantes, fins al punt d'asfixiar-les. 
Les petites herbes tenien un aspecte pàl·lid i sovint creixien sobre tiges febles i es va preguntar si evidenciaven els mateixos símptomes de la vida monàstica. "Aïllats del món circumdant - pensava - els nostres ulls miren sempre cap al cel, però fora d'aqui no resistiríem la més lleu embranzida del vent i per les nostres venes no flueix la saba de la vida.


Estiu.
Als 33 anys va obtenir el primer permís per sortir del convent. Una vegada per setmana, deixava el monestir i pujava l'empinat camí fins al poble. "fins i tot el ruquet troba aquí millors pastures - pensava mentre mirava l'animal menjar les herbes del camí -". I la llum li semblava més radiant, l'aire més lliure, les plantes vigoroses, els homes i dones, sempre sembalven més vius i alegres.





Tardor.
Ja tenia el pèl blanc i moltes arrugues, quan va començar a comprovar que les herbes del bosc i la muntanya eren riques en essència i posseïen unes qualitats curatives que les de terra a baix no tenien. El vent i el fred feien que tinguessin unes bones arrels, i va pensar que la seva pròpia vida havia estat massa regalada i la seva espiritualitat li va semblar buida comparada amb la saviesa dels llenyataires i pastors que freqüentava. 




Hivern
Els seus ulls havien vist passar 99 anys d'estacions a la natura que tant s'estimava, quan és van tancar pel son etern. El van trobar estés molt a prop del cim més alt, reposant damunt la blanca neu i amb un dolç somriure als llavis, com si els narcisos florits, que  resten amagats durant la major part de l’any, s'haguessin decidit a florir regalant-li els seu  moment de glòria.
Va ser enterrat pel frare Eulogio, el seu vell amic, al racó més fèrtil de l'hort del convent. 




Encara avui els arbres li regalen la seva florida i les flors hi segueixen creixent al seu antull. 

Desitjo que aquesta bonica història us hagi agradat tant com a mi!

8 comentaris:

Luján Fraix ha dit...

Es preciosa, un canto al amor por la naturaleza. Las imágenes son alucinantes.
Siempre nos regalas bellezas para el espíritu.
Un beso enorme.

Princesa Nadie ha dit...

¡Qué preciosidad de entrada y de fotos!
Un Beso

Fina ha dit...

Preciosa història i preccioses imatges!

Siddharta ha dit...

La història molt bonica, però i les fotos? De on les treus? Les fas tú? Són una passada!!!

Una abraçada ben forta!

Siddharta ha dit...

La història molt bonica, però i les fotos? De on les treus? Les fas tú? Són una passada!!!

Una abraçada ben forta!

Elisenda Ortega ha dit...

Albert, les fotos son petits tresors que trobo a la web i vaig guardant per no perdre-les. Tant de bo jo les fes tant boniques, tot i que ho inento.
Gracias a tod@s por vuestras hermosas palabras que dan sentido a mis entradas.

Luján Fraix ha dit...

Hola querida Elisenda
Gracias por el precioso mensaje que me dejaste con respecto a la felicidad.
Ella está dentro de nosotros mismos, no hay que ir a buscarla fuera.

Ayer una amiga me contó que había levantado un bebé en los brazos y que el pequeño apoyó su cabecita en su hombro. Allí sintió la felicidad... pues es eso. A mí suele pasarme también con situaciones parecidas.

Te dejo un beso grande y un abrazo y sigo en tu blog que junto con el de Princesa Nadie son dos paraísos, la felicidad.

Cariños

Luján Fraix ha dit...

Hola querida Elisenda, no sabía lo de la versión nueva de Mujercitas, será la de 1994?
Tengo entendido que ustedes la miran para Navidad. Acá no se estila, ustedes son más románticos y les dan más valor a las cosas simples y puras de la vida.

Me alegro mucho.
Te mando besos y gracias por el dato.
De todas maneras a mí me ha gustado el libro mucho y la película que vi también, pero eso fue cuando era niña.

Cariños