LA PARET

Sovint la vida construeix parets que ens ho dificulten tot. En les nostres mans està buscar-hi escletxes per on deixar passar la llum. 

És aquell dit que ens diu que quan una porta es tanca, una finestra s'obre

Tinc una tieta de 86 anys a la que fa poc vaig visitar; en un moment donat vaig mirar per la finestra del menjador i vaig veure un arbre immens que em va sorprendre, no el recordava tan gran.

Llavors ella em va explicar com un dia, ja fa molts anys, van construir una paret al jardí de la seva casa i aquell bonic paisatge que li alegrava la vista va desaparèixer rera ella. Ara només hi veia una paret que amb prous feines deixava passar el sol. 

Però un dia el vent va dur un inesperat regal: una llavor i, amb el pas dels anys, un immens arbre s'ha erigit en mig del no res. 

Ara des de la finestra veu un esplèndid arbre i l'alegria que aquest li proporciona l'ha portat a escriure aquest poema que avui comparteixo amb vosaltres.

Quan miro per la finestra

i vull contemplar el verd

penso: llàstima que hi fessin

aquesta paret….

Abans sí que contemplava

un bosc petit però espès

la verdor era variada

però, que hi podem fer!

Ara, una mica consolada,

per que el vent em va fer arribar

una llavor, que, ignorada,

uns quants anys es va quedar.

L’he vist créixer vora mèu

any, rere any,

aquest arbre tant esvelt

que mel puc mirar i pensar:

que és bonic veure la vida

representada en ell,

abans res no hi havia

on  ara hi està plantat.

I que una llavor petita

m’hagi fet aquest regal!

Quan el vent ses branques baixes

fa amb força bellugar,

sembla que cap a mi empenyin

per què les pugui abraçar!

              

                           Anna Maria Matas "L'arbre i la paret"

                           (Novembre 2011)

Per cert, l'arbre que el vent va portar és un Cercis siliquastrum, més conegut com "l'arbre de l'amor".

Espero que us haigi agradat!