dimarts, 18 d’octubre de 2011

NÜ SHU: L'escriptura que va ajudar a sobreviure a les dones en un món masclista.

No fa massa temps va morir Yang Huanyi, als 98 anys, l'última coneixedora del Nü shu.



El Nü shu es tradueix literalment com a "escriptura de dones" i és un sistema d'escriptura inventat i utilitzat per les dones de la regió de Jiangyong a Hunan, al sud de la Xina.
El Nü shu es una escriptura fonètica amb aproximadament 2000 caràcters diferents.
Tot i que el Nü shu ja existia des de el segle III va ser en el segle XV quan el van començar a utilitzar majoritàriament les dones. 
El món no en va saber res fins l'any 1983, doncs l'envoltava un gran secretisme.



A la Xina antiga les dones tenien prohibida la educació i havien de restar tancades a casa amb els seus pares i marits. Les dones no es van conformar i d'amagat van crear una escriptura que transmetien de mares a filles i que els homes desconeixien, doncs creien que eren dibuixos decoratius dels objectes que es regalaven entre elles: ventalls, marcs, brodats... 
S'han trobat en aquests objectes els diaris íntims que reflecteixen les seves reflexions i pors i també els fets quotidians.


Brodat amb l'escriptura Nü shu disimulada entre les flors.

Les "Cartes del tercer dia" petits llibrets dissimulats que  transmetien les mares i ties a les seves filles i nevodes els servien de concells, recomanacions, etc.

Amb la mort de Huanyi ha mort una tradició, però per sort al 1995 va ser una de les principals representants de la Xina a la Conferencia de les Nacions Unides sobre la Dona, que és celebrà a Pekín, i va aprofitar l'ocassió per fer entrega de cartes i poemes que havia escrit amb aquest llenguatge, ara l'Universitat de Quighua  ha recopilat aquests escrits  publicant al 2005 un llibre.


Ventall
"Cartes del tercer dia"

La història ens demostra, un cop més, que el domini i l’opressió no van aconseguir doblegar a uns éssers humans desitjosos de viure, malgrat tot, i somiar. Podem imaginar, per un moment, unes dones víctimes de cruels tradicions a qui de nenes van mutilar els peus, i van retenir en les llars dels seus pares, primer i dels seus marits després. Els van negar l'educació i restringir la relació amb altres dones; malgrat tot, van trobar la manera de sobreviure creant una escriptura que els va permetre volar mes enllà de les parets que les oprimien.



*El llibre "El abanico de seda", de Lisa See, ens parla d'aquestes dones i de la seva increïble existència.

5 comentaris:

ane ha dit...

Supe de este lenguaje tan peculiar y magnífico hace no menos de quince años a través de una novela y se me grabó en la memoria como algo delicioso.

Eres la primera persona desde entonces que sabe que existe. O existió :( Es una sensación curiosa y muy agradable.

Un saludo con afecto especial.

Elisenda Ortega Matas ha dit...

Ane, ya hace años -aunque no tantos como tu - que supe de este maravilloso lenguaje y tenía muchas ganas de contarlo; es tan importante que no caigan en el olvido estas mujeres tan valientes, inteligentes y transgresosras...hablando de ellas les rindo un pequeño homenaje.
Un abrazo!

Simonetta Vespucci ha dit...

Que interesante Elisenda!! Si ya de por sí China nos resulta misteriosa y fascinante,esto agrega más matices a esa visión..
Qué hermosa tradición ,que demuestra como bien dices el poder de la Verdad.
No solo se deforman los pies,sino las almas:hay mil maneras de torturar.
Gracias por compartir una historia tan singular:a menudo la realidad supera la ficción!!
Un abrazo!

RIVIERE ha dit...

Una historia impresionante que desconocía por completo...da para la reflexión.
Un cordial saludo.

Elisenda Ortega Matas ha dit...

Gracias por tu comentario Simonetta, pienso que estas mujeres tuvieron el valor y la inteligencia suficientes para no dejarse mutilar el"alma", sino encontar una vía de escape que les permitiera volar.
Riviere,tienes razón, vale la pena reflexionar y tomar nota.
Un abrazo!