dimecres, 2 de març del 2011

Karin i Carl Larsson "Disenyant una vida"

Seguint la línea iniciada amb Mili Weber, avui voldria parlar d'una parella d'artistes que, junts, van optar per una nova vida, una vida que havien somiat plegats, i que van dissenyar al seu gust, a les seves necessitats i contra tots els paràmetres de la moda d'aquella época; no sols ho van aconseguir si no que tothom volia decorar les seves cases com la familia Larsson. 

Un cop més, la bellesa, la sensibilitat, l'amor per la natura i sobretot per la família, van triomfar. Un exemple a tenir en compte.

KARIN I CARL LARSSON

“Dissenyant una vida"

Què és una llar? Per aquell que és troba lluny d'ella és el somni anhelat, el refugi que sempre ens espera,  disposat a guarir les nostres ferides i a protegir-nos del món. És l'embolcall  de la vida, el nostre refugi i la nostra fortalesa.

Què es la felicitat? li van preguntar a un savi, “La felicitat és arribar a casa” així de  sí de simple fou la seva resposta.

Podem construir una casa humil de maons o de fang, aixecar murs de pedra o de troncs de fusta… no importa, el que la convertirà en la nostra llar és allò que fem amb ella: els objectes estimats, les suaus teles que la vestiran, unes espelmes aquí o unes flors allà, els confortables mobles que compartirem amb els amics i éssers estimats; però sobretot les vivències amb que l'emplenem, les nostre emocions i els records que preservaran les seves parets.

Hi havia una vegada un jove artista que anhelava una llar, somiava amb ella però encara no sabía com donar forma al seu somni. Fins que un día va conèixer la seva musa, la companya que construiria amb ell un petit paradís on viure, on veure créixer els seus fills. Una llar.

Carl Larsson, va néixer l'any1853 dins d'una família humil i en un dels districtes més pobres d'Estocolm, Suècia. La seva infantesa va estar envoltada de misèria, malaltia i brutor. En estar mancats els seus pares de medis per mantenir a Carl i al seu germà  Johan, el jove va haver d'assistir a una escola per a pobres, la que més tard seria l'escola primària de Ladugardsland. Al 1886, a l'edat de 13 anys, va començar la seva carrera artística en ser admès a les classes preparatòries de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Suècia i obtenir ja en aquest curs 12 medalles per la seva qualitat com a dibuixant. Això li  va permetre optar per un curs de dibuix clàssic. Per mantenir-se, mentre estudiava, treballava com il·lustrador de la revista humorística “Kasper” i més tard ho va fer a l'estudi  fotogràfic dels germans Roesler.

L'any 1877 i durant cinc anys el jove Carl va viure a París, on va pintar els seus primers motius segons l'esperit del romanticisme nacional. Tanmateix, va trobar el que seria el seu vertader estil en l'aquarel·la, quan es traslladà a viure a la colònia d'artistes de Grèz-sur-Loing al 1882. Havien estat anys durs de penúries i solitud durant els quals va arribar a pensar en el suïcidi, però aleshores, de mica en mica, va començar a trobar el seu camí i va conèixer la que seria la seva muller i companya la resta de la seva vida, la també artista Karin Bergöö, amb qui va tornar definitivament a Suècia al 1885.


En un principi la jove família s'instal·là a Gotemburgo on Carl Larsson donava  classes a l'escola d'art de Valand i on realitzà una sèrie de pintures murals encarregades per Pontus Fürstemberg, que és convertí en un dels seus principals mecenes. Va començar a viatjar per Suècia, Itàlia i Londres, i això el va ajudar a formar-se com a artista.


Però la seva faceta més important com artista, i també aquella a la que deu la fama, és desenvolupà més endavant, quan, junt amb la seva família s'establí, l'any 1888 a la idílica Lilla Hyttnäs, una vila a Sundborn.


Així va explicar ell mateix, en el seu  famós  llibre “Ett Hem” com van  descobrir la seva dona i ell la seva casa a Dalarna, a Sweden, Suècia: per casualitat un dia que visitaven unes ties de Karin que vivien en una granja a Sundborn. Quan van veure la casa van sentir urgentment una gran necessitat d'abandonar l'atrafegada vida de ciutat i anar a viure al camp. A una carta de 1903 dirigida a  Karin, Carl evoca els primers  moments a Lilla Hyttnäs: “Saps, els  primers moments passats a la nostra caseta van ser tan deliciosos: vaig encendre tots els llums, vaig inspeccionar cada racó i vaig obrir totes les portes i crec sincerament que hem fet quelcom bo...


En una època en la que el gust imperant en decoració era el “victorià”, és a dir mobles pesats amb tapisseries recarregades, papers florejats a les parets, i  cortinatges que no deixaven  passar la llum, els Larsson van fer de la seva casa una vertadera obra d'art. Van pintar els senzills mobles de fusta de colors vius, van decorar les blanques parets amb motius  florals, van posar flors a les finestres i les van cobrir amb suaus i transparents cortinetes que deixaven passar la llum, van pintar les portes de colors i van crear un bonic jardí al voltant de la casa.


Durant tot un any, Carl va pintar aquarel·les dels seus fills - en van tenir set, la seva casa, la seva  esposa, els seu jardí, els veïns… en fi, tot allò en el que s'havia convertit la seva vida: la seva llar. L'estil de Carl Larsson va captivar als seus contemporanis per la seva tendresa i la felicitat familiar que transmetien les seves nombroses il·lustracions. Va convertir en objectiu prioritari i principal representar la cara amable de la vida, després de tota una infància i joventut de penúries.


L'estil personal de Karin i Carl Larsson va donar com a fruit una nova manera de condicionar i estructurar una casa, i és van convertir en uns dissenyadors moderns, precursors d'un nou estil no tan sols de decoració, sinó de vida. Tot el que els  Larsson tocaven, ja fos un objecte o un color, es convertia en quelcom excepcional que la gent imitava cada cop més. Els Larsson van fer de la seva casa una autèntica obra d'art.


Avui, igual que la granja Hill Top de Beatrix Potter o la casa del llac de Saint Moritz de Mili Weber, es pot visitar la llar dels Larsson per reconèixer en cada detall el món il·lustrat per aquesta parella d'artistes i comprendre el que significa “crear una llar”.


Autoretrat de Carl Larsson




Karin Larsson, retratada pel seu espòs




Una de les filles de Karin i Carl a l'interior de la casa




La Karin a l'interior de la casa




La granja
Si us ha agradat  aquesta història pots entrar a la pàgina oficial dels Larsson: http://www.clg.se/start.aspx.


També podreu gaudir de les pintures que va realitzar Carl Larsson durant tot un any amb el llibre: "Carl Larsson, acuarelas,  Biblioteca de la imagen".

5 comentaris:

Fina ha dit...

Preciós, m'agradad molt!!!!

Siddharta ha dit...

Molt interessant, Elisenda.

L'Isabel i jo, fa 6 anys i mig que vivim a la nostre casa al camp, que haviem somniat durant tants anys. Durant aquests 6 anys, hem tingut un somier i tauletes de nit provisionals i hem estat mirant i mirant a veure si trobavem un llit i tauletes que ens agradéssin. No hi havia manera, més d'un cop hem estat a punt de comprar-los, però no ens convencien. Finalment, fa un més i mig ens varem decidir. Ara ja les tenim. Són magnífics!! Que bé que hi dormim, sembla mentida, però és això que dius tu: crear la teva pròpia casa. És un goig.

Però això és un luxe. Moltes vegades m'adormo agrait per el fet de tenir un llit, tan sols un llit. Molta gent no tenen ni un llit! Després penso que no solament tinc un llit: tinc una habitació per a mi sol i la meva parella. Molta gent comparteix habitació amb gent que no són pas la seva parella. Després dono gràcies perquè tinc una casa per a mi i la meva parella: això és extraordinari. Molta gent comparteixen casa amb gent que no són ni familia ni amics. Una casa, quin miracle!

Elisenda Ortega ha dit...

Tens rao Albert, som tan afortunats... i la majoria no en som conscients. A mi m'agrada rodeixar-me de coses boniques - que no luxoses - espelmes, plantes, flors, els meus estimats llibres i les meves pintures... i amagades entre aquests tresors les meves fades, emplenant els espais d'il.lusió i fantasia. però el mes important es compartir tot aixó amb aquells que estimem, obrir la nostra llar a els amics, fer d'una trobada una petita festa, emplenar la nostra llar d'amor!

Unknown ha dit...

Estic molt d'acord amb tu, trobar-se be a casa, és el millor. Tenir el teu raconet a on sentir-te a gust i poder gaudir de les teves petitas coses.

Isabel

Elisenda Ortega ha dit...

Isabel, quins moments tan bonics hem passat plegats, a la vora del foc, amb musica, espelmes i xarrant tranquil.lament amb una copeta de cava... son moments compartits per a recordar!