diumenge, 13 de març de 2011

Hellen Keller, una historia de superacio


Tanca els ulls,  imagina que no hi veus, que no hi sens, que estàs sol en la foscor i aïllat dels altres per una barrera que és el teu propi cos. Però ni tan sols saps això, no saps res, ningú no t'ho ha explicat, només sens la por a tot allò que saps és fora, però que no té nom, que no té forma, que només intueixes que pot existir.

Aquesta era la realitat d’una noia, presonera de la ignorància, l’aïllament i la por, immersa en un pou de foscor que la empresonava, fins que algú li va donar la mà i, prement-la amb força, la va treure del pou, li va obrir uns ulls diferents i li va ensenyar a escoltar i expressar el que sentia amb el seu cos.

Aquesta és la historia de la Helen Keller .

La Helen va néixer a Tuscumbia, una petita ciutat rural d’ Alabama, Estats Units, l’any 1880. Va ser una preciosa nena sana i plena de vida i estimada per la seva família, fins que als 19 mesos d’edat, al 1882, una malaltia la va deixar sorda i cega, la qual cosa la va convertir en una nena incontrolable i salvatge, en mans d’una família desesperada i traumatitzada que assitia impotent al patiment de la seva filla. Amb tot la nena era  molt intel•ligent i sensible i seguia a la seva mare arreu i amb les mans i tocant a tothom aconseguia demanar allò que volia. A l’edat de set anys és va inventar 60 signes diferents que li facilitaven la comunicació amb la seva família. D’altra banda, era conscient que els altres es comunicaven amb la boca i per això posava insistentment els dits als llavis de la gent, intentant entendre el que deien. Això la frustrava i feia que s’enfadés, pegués cops i plorés de frustració.

A mida que creixia és tornava més rabiosa i salvatge, trencava objectes i tirava els plats amb el menjar, fins i tot va arribar a tancar la seva mare a la despensa. La seva família, impotent, va decidir contractar una tutora.

L'Anne Sullivan va néixer en una família pobre i quan tenia cinc anys va quedar cega i va ser abandonada. Per sort, la van acollir en el col•legi Perkins per a cecs on li deien “la fera” per la seva actitud; per sort el director s’adonà del potencial de la nena i després de dues operacions amb èxit va recuperar la vista. Estava clar que l’Anne era la persona adequada per educar la Hellen.

L’Anne de seguida va entendre el perquè de la violència de la nena i es proposà ensenyar-la a comunicar-se, començant per l’alfabet manual. L’Anne posava a la Hellen amb contacte amb l’aigua i desprès li lletrejava a la mà la paraula AIGUA, fins que aquesta entenia la relació entre els símbols i l’objecte. Descobrir que cada cosa que hi havia en aquell món desconegut tenia un nom va canviar la Hellen i la va dur a voler aprendre sense límit. L’Anne va ser al seu costat els següents cinquanta anys, ensenyant-li tot el que sabia i ajudant-la a estimar tot el que hi ha al món, a passejar pel camp, a olorar les flors, a navegar en barca, a saltar d’un tobogan… i quan la Hellen va estudiar, a graduar-se a la universitat i a convertir-se en una escriptora i conferenciant famosa. Va al seu costat com amiga constant, només la mort les va separar.

La Hellen Keller va crear una fundació per ajudar als cecs a millorar la seva  educació i qualitat de vida, però també ens va deixar la seva obra i el seu pensament sensible i profund, que encara avui ens commou. Va utilitzar els sentits que li quedaven i va gaudir del gust, els aromes, la textura de la vida i sempre va instar als altres perquè fessin el mateix. Cada dia va ser per a ella una nova experiència a descobrir i disfrutar.

Hem de viure cada dia suaument, amb energia i atents al reconeixement que, sovint, es perd quan el temps es dilata davant nostre en un constant panorama de dies, mesos i anys per venir.”

LES PARAULES DE LA HELLEN KELLER

"Has estat alguna vegada en alta mar, entre una espessa boira, quan sembla que una foscor blanca i palpable t’envolta, mentre l'immens vaixell, tens i ansiós, es dirigeix a les palpentes cap a la vora amb la sonda i l'escandall, i esperes amb el cor palpitant que passi alguna cosa?

Abans de rebre una educació, jo era com aquest vaixell, només que no tenia guia ni escandall, i no hi havia manera de saber a quina distància es trobava el port, "Llum! ¿Doneu-me llum! ", cridava la meva ànima en silenci, i la llum de l'amor es va abocar sobre meu en aquell moment.

Vaig sentir passos que s'acostaven. Vaig estendre la mà ... Algú la va agafar i em vaig trobar abraçada a qui m’havia de fer conèixer el món i, sobretot, m’havia d’estimar. "








Espero que aquesta bonica historia sigui una font d'inspiració a la teva vida, com ho és a la meva.

2 comentaris:

Maria Cristina ha dit...

En tots els llibres de pensaments de famosos,mai ni falten de la Hellen Keller, i mai no deixo d'admirar-la, é com un miracle!

Fina ha dit...

Hellen Keller va ser un ésser meravellós,d'aquells que ens regala la vida de tant en tant!