I, mentre, potser ens passa de llarg allò que tenim just al costat. Avui he sortit a admirar el cirerers florits d'Andorra, un regal que la primavera, desinteressadament, ens fa cada any.
A la riba del riu hi ha una bell camí sota les branques dels cirerers, ara florits, que ens condueix al Parc Central.
El color esclata arreu
Les branques s'inclinen sota el pes de les flors
A través de les branques dels cirerers miro el blau del cel, que es retalla sobre el bec de les muntanyes pirinenques
Al fons, al cim de les altes muntanyes, encara percebem els signes de l'hivern, no tan llunyà.
Bona primavera!
9 comentaris:
Ei nena, quines fotos tan precioses!!!
I això que dius que "potser ens passa de llarg allò que tenim just al costat". M'ho posses en safata per fer un "comentari zen": ja saps que un dels punts centrals del zen és justament treballar perque això no ens passi. I després els somnis. Bé, son part de la naturalesa humana, i fins a cert punt poden ser estimulants i origen de creativitat. Però la mala noticia és que ens aparten del moment present i poden fer això que dius tú: que sen's passi de llarg allò que tenim just davant dels nostres nassos. I els somnis no sempre es compleixen, i un es pot passar la vida darrera d'una quimera i quan te'n adones se't ha escapat la vida, i no l'has viscuda plenament ... I si es compleixen, llavors en venen d'altres ... i és un "no parar". Els somnis poden ser causa de sofriment si no es compleixen. Però també hi ha la part positiva: són estímul i motor de la nostre vida. Suposo que el secret està, com sempre, en el "CAMI DEL MIG". Somnis si, però sense aferrar-se.
Ei, i això de "nena" és una mica dubtos, eh? Que un conillet que es diu Facebook m'ha dit que demà fas anys ...
FELICITATS!!!
i una abraçada de tot cor.
Com sempre, estic d'acord amb el que dius.. És bo somiar i mantenir vius els somnis, i mirar de fer-los realitat.. però amb els peus a terra i els ulls ben oberts per no perdre to el que tenim ara; però és una feina de cada dia, de cada instant..
Ah, em pots dir "nena" ja feia temps que ningú m'ho deia. petons!
I et seguiré dient nena per molts anys! Això que dic de que "és una mica dubtòs" ja saps que és broma, eh?
L'organisme humà envelleix i mor, com tots els organismes vius. Però l'esperit de nena/nen pot perdurar per sempre, si es cultiva.
Petons.
Qué belleza Elisenda...gracias por iluminar mi mirada con tus imágenes
Un abrazo
Yes, you are fortunate, Elisenda! So much beauty in these trees.
I wish you a Happy Easter weekend!
un gran abrazo!
xo
– g
Són una preciositat... i ho dic amb coneixement de causa, doncs a casa en tenim plè. Ara, que el millor de tot és la melmelada casolana que preparem amb la fruita que ens donen !
Petons y feliç dia ;O)
Hola Elisenda,hace dias que no accedia a internet. No por la voluntad de hacerlo sino porque algunas razones me lo impedian.Gracias por publicar estas fotos y pinturas de un camino que tengo el privilegio de recorrer a diario para ir a trabajar.Para mi es un regalo cada dia ,poder contemplar los cerezos,el río y las montañas con el cielo de fondo.En el verano paso algunos momentos observando como las truchas intentan subir el curso del río,todas coordinadas.
Gracias por este espacio de cariño y arte. Un beso
Querida Ana, me alegra encontrarte de nuevo, me alegra que entiendas y compartas mis emociones. Un gran abrazo!
Publica un comentari a l'entrada