Un dia, quan era una nena, em vaig queixar a la mare que m'avorria
Recordo que la mare em va portar a la finestra i em va demanar que mires fora
i que em preguntés sincerament si tot el que veia en aquells moments era idèntic al que havia vist el dia abans i va afegir que si aprenia a mirar, mai més tornaria a avorrir-me.
Una porta és va obrir a un nou món i mai més s'ha tornat a tancar, i cada cop em vaig sentir més vinculada al món de la Naturalesa i els seus sons, la seva Veu.
I a buscar "l'essència" en totes les coses. I la vida que observava amb aquells ulls d'infant estava plena d'al·legries, em retornava a aquell vell vincle de l'home, en temps tan llunyans, amb la Natura.
A la Natura i busquem aquella Màgia perduda
Però en el fons la Màgia és la mateixa Vida
Aquella Màgia que ho torna tot perfecte i que crea l'harmonia que ens acull en la Unitat.
Potser la Màgia és saber veure amb ulls nous i recordar...
*Imatges de la web i text inspirat en el llibre de Tiziana Mattera "Las Cartas de los Elfos, las Hadas y los Duendes".
Elisenda Ortega
1 comentari:
Precioso e inspirador.Gracias por compartir una parte importante del Alma,que no conoce distancias fisicas.
Publica un comentari a l'entrada