Petites coses que em fan feliç: El meu jardí

El meu jardí és molt petit, però amb els seus brillants colors i els seus bells racons em proporciona un espai on gaudir de pau i on poder connectar amb la meva essència interior.

Estimo la bellesa. No és una cosa que pugui triar sinó una necessitat vital per a mi. En totes les coses hi ha bellesa i aquesta forma part de la vida. Sense la bellesa l’ànima llangueix, només hem d’obrir els ulls per a percebre-la.

És en els moments de foscor i de tristesa quan més difícil ens és sentir-la i, oh paradoxa!, quan més la necessitem. No sempre som capaços de veure-la enlloc i de vegades, sense saber perquè, la veiem arreu; és com si obríssim una porta, que hem travessat milers de cops, i veiéssim un nou escenari, més ampli, immens, ple de nous matisos, de sons i de colors. És com si abans només haguéssim estat mirant per una finestra petita i haguéssim cregut que el món es reduïa al que contenia aquell limitat marc de fusta, i com si tot d’una ens adonéssim que el món és immensament més gran.  De sobte, apareixen davant nostre bells paratges sota la llum del sol i sentim que la nostra vida mai més podrà tornar a ser com era abans d’obrir aquella porta.

En el seu conte “Una porta a la paret”, H.G. Wells ens explica la història d’un nen que un dia troba una porta misteriosa i, encuriosit, l’obra i entra dins un jardí encantat, tan bonic que el fa sentir immensament feliç. L’endemà busca la porta però ja no la troba, per més que s’hi esforça. Més endavant la porta apareix però sempre en moments inoportuns. Poc a poc, el nen es va fent gran i, atrafegat per la vida, només recorda el bell jardí en contades ocasions. Aleshores el busca, però mai no el troba excepte en els moments més inoportuns; apareix la porta i ell mai no pot deixar de banda aquell important compromís en el que està immers. Només tornarà a trobar el meravellós jardí al moment de la seva mort. 

Quants bells jardins deixem escapar a la nostra vida perquè no és el moment adequat?  El psicòleg James Hillan es pregunta si és possible que els problemes socials, polítics i econòmics més grans de la nostra època tinguin els seu origen precisament en la repressió de la bellesa. 

Però si la bellesa és arreu, què ens impedeix de percebre-la? Potser hem d’obrir uns ulls nous per copsar-la, potser els vells ulls estan cansats del bombardeig de noticies al que estem sotmesos cada dia, a totes hores. És doncs, una nova mirada al món que ens envolta la que ens permetrà fondre’ns amb tot allò que pot enriquir la nostra essència i fer-nos millors com a persones, perquè es impossible apreciar la bellesa i no sentir amor envers tot el que ens envolta.

Estimo la bellesa perquè aspiro a ser millor persona, estimo la bellesa perquè em recorda que al món sempre ha fet mes soroll la malesa, però que si aquest ha aconseguit progressar no ha estat gracies a ella sinó a la bondat, l’amor i el sublim.

Busco la bellesa en les petites coses que m’envolten i que em fan feliç: les flors, els jardins, el cant dels ocells, la pluja i l’olor de l’herba molla… tantes meravelles i només una vida per gaudir-les!

Us regalo una bonica història sobre Hellen Keller, escriptora nord-americana, que als 19 mesos d’edat es va quedar sorda i cega.

Hellen Keller explica que recordava una conversa que va tenir amb una amiga quan acabava de tornar d’un passeig pel bosc. Quan li va preguntar a la seva amiga què havia observat, aquesta li va respondre que res en particular. “Em pregunto com és possible” -va dir Hellen- “caminar tot una hora pel bosc i no veure res de notable. Jo, que no puc veure, noto centenars de coses: la delicada simetria d’una fulla, la pell llisa del badoll platejat, la pell aspre d’un pi. Jo, que sóc cega, puc donar un consell a aquells que hi veuen: 

Feu servir els vostres ulls com si demà us haguéssiu de queda cecs,

Escolteu la música de les veus, la cançó d’un ocell, les poderoses melodies d’una orquestra com si demà us haguéssiu de quedar sords,

Toqueu cada objecte com si demà anéssiu a perdre el tacte,

Ensumeu el perfum de les flors, assaboriu amb deler cada bocí, com si a partir de demà ja no poguéssiu tornar a assaborir o ensumar,

Aprofiteu al màxim cada sentit,

Gaudiu de la glòria de totes les facetes, de tots els plaers i de tota la bellesa que el món us revela. 

I una preciosa cita de Santiago Rusiñol:

Quan la bellesa es desperta obre les portes del dia; quan s’adorm, encén els estels del cel; quan somnia, callen tots els poetes; quan plora, tremolen totes les ànimes; i, quan resa, calla l’home, calla el vent i s’agenollen els àngels.

Per tot això, estimo la bellesa.