He dormit aixoplugada entre les branques dels arbres,
he menjat dels seus fruits.
He baixat a terra, entre temorosa i encuriosida,
i m'he redreçat, alçada sobre dues cames encara insegures.
.jpg)
.jpg)
He parit fills i els he perdut en cruels guerres.
He sigut filla, esposa, mare, i poques vegades he tingut identitat pròpia,
la història sovint, m'ha oblidat o m'ha ignorat.
.jpg)
.jpg)
He sentit amb mi el desig de crear, d'investigar, de saber...
i he hagut de deixar que d'altres s'enduguessin el mèrit, el reconeixement.
He estat enaltida als altars, cobejada per artistes, cremada per bruixa...
He caminat moltes passes enrere, silenciosament,
se m'ha negat l'accés a la cultura i, fins i tot, s'ha dit que no tenia ànima.
.jpg)
.jpg)
I ara, per fi, tinc veu, ara se m'escolta, encara que no arreu...
Soc hereva de totes les dones,
els seus gens m'han estat llegats,
la seva trajectòria m'ha permès ser com soc ara,
ser qui soc.
.jpg)
.jpg)
Ara ja no camino darrera de ningú,
soc companya, amiga, una igual.
Però no t'oblido, avantpassada,
el teu caminar és el meu,
el teu caminar és el meu,
jo soc tu!
2 comentaris:
Qué maco Elisenda. Les dones hem recorregut un llarg camí que encara no ha acabat pero crec que el temps que ens ha tocat viure és una gran sort per nosaltres. Quan han hagut de lluitar les nostres avantpassades!
Nuestro gran recuerdo a todas las mujeres luchadoras que han sido y serán referentes en la vida.
Un beso
Preciosa entrada querida Elisenda, muy emotiva.
Cariños miles.
Publica un comentari a l'entrada