Avui vull fer un homenatge a unes dones, per a molts desconegudes, que fa prop de mil anys es van atrevir a crear un espai en la seva societat en el que encaixar, rebel·lant-se contra les normes patriarcals i eclesiàstiques establertes.
Beguinatge de Bruixes.
El de les beguines és un moviment que neix a les darreries del segle XII en un àmbit geogràfic concret, Flandes –Brabant– Renània, que s’estén amb rapidesa cap al nord i el sud d’Europa, i al si del qual hi trobem dones de tot l’espectre social, el desig de les quals és el de menar una vida d’espiritualitat intensa, però no de forma claustral, com estava establert socialment, sinó plenament inserides a les ciutats aleshores emergents.
Entre els segles XI al XIV l’occident medieval va viure tot un seguit de transformacions de caire sociocultural, econòmic i espiritual que ens permeten connotar aquest període apassionant. Dins de l’àmbit de l’espiritualitat aquestes transformacions van tenir com a protagonistes els laics i les laiques de tots els estrats socials. Ells i elles protagonitzaren una autèntica rebel·lió contra el poder establert i, per tant contra l’Església, a la qual acusaven de tenir un gran poder temporal, tot allunyant-se dels ideals evangèlics.
Van dedicar la seva vida a la defensa dels desemparats, dones, nens, ancians, pobres i malalts i van dur a terme una gran labor intel·lectual que just ara comença a conèixer-se, tot i que en la seva època si la va conèixer el Papa Clement V que al concili de Viena va decretar: " s'ha de prohibir definitivament la seva manera de viure al marge de l’Església de Deu".
Amb tot no va ser fàcil eradicar-ho doncs el moviment ja s'havia estès per França, Catalunya, Mallorca, Holanda, Baciera, Renania... i la societat les veia com a "mestres de vida" sent molt admirades pels seus contemporanis.
Beguinatge de Bruixes
Resclusatge, beguinatge o beateri són alguns dels noms que designen aquest espai material en què habitaven les beguines o recluses i que podia adoptar formes i dimensions diverses, ja que tant podia tractar-se d’una cel·la, una casa, un conjunt de cases o una autèntica ciutat dins de la ciutat, com ara els grans beguinatges flamencs, declarats Patrimoni de la Humanitat l’any 1998.
Tots ells, però, representen una mateixa realitat: un espai que no és domèstic, ni claustral, ni heterosexual. És un espai que les dones comparteixen al marge del sistema de parentiu patriarcal, i que resta obert a la realitat social que les envolta, en la qual i damunt de la qual actuen.
Així, les beguines, amb la seva pràctica de vida, van conciliar l’acció i la contemplació, els dos vessants de l’espiritualitat que els eclesiàstics havien presentat sempre com a contraposats. Per a elles ambdós conceptes van esdevenir els rostres d’una mateixa moneda.
L’espiritualitat de les beguines és individual i solitària: cerquen la unió amb Déu —que elles identifiquen amb l’Amor— excloent-hi la intermediació imposada dels clergues i, molt sovint, fora de tota cerimònia litúrgica.
Alhora, però, aquest vessant místic anava acompanyat d’una notable activitat assistencial, especialment vers els sectors més desvalguts: pobres, malalts i presos, ajudant les dones en el part, tenint cura i ensenyant la lletra a algunes nenes, etc.
Elisabet Cifre
En l’àmbit de la docència, cal parlar d’una dona especialment potent: Elisabet Cifre (1467–1542), beguina de Palma de Mallorca, la vida de la qual basteix ponts entre dues èpoques, la medieval i la moderna. Quan el 1510 es va fundar una escola per a nenes anomenada la Casa de la Criança, de la qual les fonts diuen que Elisabet n’és la mare, en va assumir la direcció fins a la seva mort. El prestigi i la veneració de què gaudia eren tan grans, que fou enterrada a la catedral de Palma, on encara roman, i la seva memòria va perdurar fins l’any 1931 a través de la festa que se celebrava el 3 de maig en honor al Sant Crist d’Elisabet Cifre.
Fou precisament l’acció lliure d’aquestes dones, que interpretaven i predicaven en llengua materna les Sagrades Escriptures, el que va aixecar de vell antuvi els recels dels jerarques de l’Església. Així, moltes d’elles van patir sospites i persecucions de la Inquisició que les va obligar a renunciar al seu tipus de vida obligant-les a entrar dins les comunitats religioses, o fins i tot algunes, com és el cas de la francesa Margarida Porete, foren cremades com a heretges.
Amb tot, algunes és van refugiar al nord d'Europa on un nou moviment religiós, al marge de l’Església de Roma, començava.
Vosotros que leeréis en este libro
si lo queréis entender bien
pensad en lo que diréis,
pues es duro de comprender:
os hará falta humildad
que de ciencia es tesorera
y de las otras virtudes la madre.
Teólogos y otros clérigos
no tendréis el entendimiento
por claro que sea vuestro ingenio
a no ser que procedáis humildemente
y que amor y fe juntas
os hagan superar la razón,
pues son ellas las damas de la casa" (13).
Francesca Margarida Porete
(El espejo de las almas simples, Margarida Porete, Ed. Siruela)
Margarida Porete
Vaig tenir la sort, fa uns anys, de poder visitar el beguinatge de Bruixes i percebre la seva calma i submergir-me en aquest món, sentint-lo encara vigent.
*Fotografies: Elisenda Ortega
