Lucy Maud Montgomery: la magia de la imaginació

Lucy maud Montgomery, o Maud, com li agradava que l'anomenessin, va nèixer a un petit poble de Clifton, illa del Princep Eduard (Canadà) al 1874, i aquest meravellós indret va ser l'escenari de les seves obres.

Maud als deu anys era una nena llesta, amb ànsies d'aprendre i un gran amor pels llibres, sempre contra l'opinió dels seus avis - amb qui vivia des  que va quedar orfe de mare als 21 mesos- i que només aprovaven la lectura cristiana.

Era una nena molt imaginativa que donava nom a totes les coses que l'envoltaven, com els arbres de l'hort dels seus avis, i és va inventar una amiga imaginaria amb qui compartia les seves fantasies. 

Al 1911 va morir la seva avia i és va poder casar amb Ewan Macdonal, un pastor presbiterià amb qui s'havia compromés d'amagat anys abans.

Tot i no ser un núvia jove, segons els cànons de l’epoca, és va arrepentir del pas donat ja des de el primer moment, doncs, com ella mateixa va escriure al seu diari, volia ser lliure i casada és sentia empresonada i sense esperança. Al seu interior hi havia una dona que és revelava als cànons establerts per la societat de l’epoca i no reconeixia al seu marit com a “amo i senyor”.

Va escriure la sèrie d'Anvolea, la d'Emily i nou novel·les més i un llibre de poesia, a més de 500 relats curts i 500 poemes que va publicar en diferents revistes.

Lucy Maud Montgomery, va plasmar en els seus personatges els seus sentiments, l'amor per els paisatges de la seva estimada illa del Princep Eduard i les seves ànsies de llibertat.

Paisatges de l'illa del Princep Eduard i de la casa que va inspirar Teules Verdes.

En els seus meravellosos llibres podem llegir pensaments profunds com aquests:

Estic tan contenta que la meva finestra miri cap a l'est! És tan bell veure arribar l'albada pel damunt els pujols brillant i travessant  les punxegudes copes dels avets! Cada matí és nou i sento com si la meva ànima és banyés en aquests primers rajols del sol.

Si un petó es pogués veure, crec que és semblaria a una violeta.

Les violetes són petits retalls de cel que cauen quan els àngels tallen els foradets per on brillen les estrelles.

Em penso que l’estel del vespre és un far on viuen les fades.(...) Penso que després que s’ha posat el sol, un àngel camina sobre el món...un àngel alt, blanc amb ales platejades...i canta a les flors i als ocells perquè s’adormin. Els nens també poden escoltar-lo si el saben sentir.

Allà a baix, al rierol...aquest tronc vell verd i molsós amb l’aigua que hi corre per sobre i aquest feix de raigs de sol que cau justament contra ell i se submergeix dins del toll. Oh, és el poema més bonic que he vist!(...) El veritable poema és l’ànima que hi ha en ell...i aquest tros tan bonic és l’ànima d’un poema no escrit. No és veu una ànima cada dia... ni tan sols la d’un poema.

Des que tenia ús de raó, l'Emily sempre havia pensat que estava molt a prop d'un món de meravellosa bellesa. Entre aquest i ella només hi havia una prima cortina; però mai podia descórrer la cortina, tot i que de vegades, durant un moment, el vent l'agitava i llavors era com si podés veure el regne que hi havia a l'altre costat i sentía una nota de música celestial. 

 Aquell moment arribava en rares ocasions i desparexía ràpidament, deixant-la sense alè per la seva bellesa. 

(...) Sempre quan li arribava aquell “centelleig”, l'Emily sentia que la vida era  meravellosa i misteriosa alhora, i d'una bellesa eterna.

Bris d'herba congelada sota els seus peus, eren com de vellut. 

El vell avet, ple de molsa i mig mort, sota el que es va aturar un moment per mirar el cel, era una columna de marbre del palau dels déus; els distants pujols en ombres eren les muralles de la ciutat de somni.

 I com a companys, ella tenia a totes les fades del camp, doncs aquí podia creure en elles. Les personetes menudes verdes de l'herba, els elfs dels joves avets blancs, els follets del vent i de les falgueres silvestres i dels cards. Aquí podia succeir qualsevol cosa, qualsevol cosa podia tornar-se realitat.

Si no heu llegit els llibres de Lucy Maud Montgomery i teniu ganes de somiar, us recomano un retorn al món de la il·lusió de la ma de l'Emily la de Lluna Nova i de l'Anna la d'Anvolea.

Desitjo que us hagi agradat!

GERMANES BRONTË: REVISANT LA SEVA HISTORIA

 Charlotte, Emyli i Anne Brontë

Yorkshire, terra de les germanes Brontë.

Poc puc aportar  a tot el que s’ha dit de les germanes Brontë, però si voldria afegir petits matisos ja que fa uns anys vaig tenir la sort de poder fer la ruta de les germanes Brontë i visitar la seva casa al poble on residien, Haworth, d'on el seu pare n’era  rector.

El poble de Haworth i els seus carrers plens de flors.

Sempre he sentit, he llegit i he vist, en diferents versions de  pel·lícules, que els germans Brontë van dur una vida trista I reclosa sota el domini, gairebé tirà, del seu pare. Quan vaig visitar la seva casa museu, a Haworth, em vaig quedar sorpresa al veure per dins la casa i la lluminositat de les estances.

La casa familiar de la família Brontë.

Em van explicar que lluny del que teníem entès, el seu pare sempre va induir a les germanes a escriure i ampliar la seva cultura, i que la teoria de que estaven mal nodrits per mancances i privacions també era errònia, doncs diferents proves d’ADN de restes de cabells de les germanes, havien demostrat el contrari, que duien una dieta sana.

Sala d'estar on les germanes escrivien i hi passaven moltes estones llegint i intercanviant les seves impressions i idees.

Veient la sala d’estar on es reunien per escriure i intercanviar diferents parés, i fer les diferents rutes per veure els indrets per on les germanes feien llargues passejades i s’inspiraven per les seves obres, em va dur a preguntar-me, el perquè de tan errònia història.

Escultura de les tres germanes al jardí de la seva casa-museu.

Cementiri adjacent a la casa parroquial, actualment molt visitat i amb rutes turístiques temàtiques.

 Parròquia on treballava el sr. Brontë.

Diferents imatges de la casa de la família Brontë i rodalies.

Un cop més em van explicar que quan va morir la Charlotte, l’ultima de les germanes Brontë, se li va encarregar a una bona amiga de la família que escrivís la vida de les germanes, però en aquells temps imperava el “romanticisme” on s’encalçava el perfil de personatge malat, joves tísics, amb una vida plena de penúries i privacions i, si podia ser, que morissin joves. 
Va se d’aquesta manera que la vida de la germanes Brontë va ser explicada sota el prototip del romanticisme de l’època i , fins ara, no s’ha modificat.

Diferents imatges del paisatge dels erms, plens de brucs, que tant van inspirar els llibres de les germanes Brontë. 

Al “Brontë Trail", Enshaw Knoll, ruta a peu, fins al Wicoller country Park,  on trobem les runes de “Top Withins”, al final del trajecte, que van inspirar a Charlotte Brontë per escriure Jane Eyre.

 El Brontë Trail, com podeu veure és un preciós camí que et porta, pel mig de la natura, fins al Wicoller country Park. 

 Aquesta casa va inspirar Jane Eyre i les runes que queden després del tràgic incendi.

Just al davant de la casa e´s troba un bonic estany amb ànecs i cignes.

Be, voldria fer un petit homenatge a aquestes grans escriptores que van saber fer volar la seva imaginació i nodrir-la dels bells paisatges de Yorkshire, i convertir-ho en belles històries que encara avui ens fan somiar.

“Si ,mis días corren veloces a su fín; esto es todo lo que pido: En vida y muerte un alma libre… y valor para aguantar.” 

“Como quiera que estén hechas nuestras almas, ambas,

 la tuya y la mia, son la misma.

Emily Brontë

Desitjo que us hagi agradat!

*Fotografíes Elisenda Ortega