VELLESA, SABIDURIA i CREATIVITAT.

La meva avia sempre ens deia que els objectes es fan vells, les persones és fan grans.

Avui vull parlar d'un gran artista, conegut de sobres per tots, i de com la seva obra és va esdevenir gran a mida que arribava a la seva vellesa.

Claude Monet

Monet va comprar una casa amb un extens terreny a Giberny, a prop de París, i s'hi va instal·lar  entre els anys 1883 i 1926, any de la seva mort. Amb els anys el va convertir amb el meravellós jardí que va pintar una vegada i un altre a l'ultima etapa de la seva vida amb un estany esquitxat de nenúfars i un petit pon d'inspiració japonesa.

Fotografies de Giberny de Georgiana Lane

La vista de Monet empitjora des de 1919 però tenía por d'operar-se ja que podria quedar-se cec. Quatre anys més tard serà operat de dues cataractes i la seva vista es redueix considerablement, però continua pintant la sèrie dels nenúfars fins al final de la seva vida.

Tal vegada només a través de la supressió de certes coses puguem arribar a nivells més elevats. Serà que Monet tenia cataractes i no veia bé, o que la supressió del detall en la vista li va permetre arribar al nivell més profund de l'essència impressionista?

Giberny, per Monet

"Monet Refuses the Operation" (Monet refusa operar-se) poema de Lisel Mueller

Doctor, vostè diu que no hi ha halos

entorn de les llums a París.

Que jo veig una aberració

per vell, per malalt.

Li diré que he trigat tota la meva vida

per arribar a veure els boterells

de gas com a àngels, per suavitzar

i esborrar i per fi esvair

les vores que lamenta que no vegi,

per aprendre que la línia

que anomeno horitzó no existeix

i que cel i aigua, tan distants

són el mateix estat de l'ésser...

i vostè vol ara tornar-me

als meus errors de joventut: nocions

fixes a dalt i a baix,

les il·lusions d'un espai tridimensional.

Però podriem veure d'altres exemples, com Cézanne.  Les pintures dels últims anys de Cézanne figuren entre les més conegudes i celebrades de la seva obra i entre les que més influència han tingut.

"Em sento cada vegada més lúcid davant la naturalesa."

Treballava cada dia a l'aire lliure fins que un catarro contret durant una tempesta va desencadenar una greu malaltia i ho va conduir a una mort sobtada en 1906. 

Pintures realitzades en els últims anys de Cézanne

Paul Cézanne

També tenim l'exemple de Henri Matisse que a la fi de la seva vida practicà tècniques com la dels papiers col·lés. El 1941, als 72 anys, li van diagnosticar un càncer i va ser hospitalitzat on es va sotmetre a una colostomia. Els seus metges li van donar sis mesos de vida, i va començar a utilitzar una cadira de rodes. Fins a la seva mort, al 1954, es va dedicar a la creació de collages amb paper tallat, sovint a gran escala, anomenats gouaches découpés. La seva sèrie característica anomenada Nu Bleu (Nu blau) és un exemple d'aquesta tècnica que ell va anomenar "pintura amb tisores"; en ella va demostrar la seva capacitat per  tractar el color i la geometria d'un nou mitjà amb absoluta simplicitat.

Henri Matisse

Obres de l'última etapa de Matisse

Podríem parlar de molts artistes, com Picasso, Joan Miró, etc. Tots ells van realitzar els últims anys de la seva vida meravelloses obres d'art fruit de la seva evolució com a persones. 

Crec que la meva avia tenia molta raó: Amb el pas del temps les persones ens fem GRANS.

Us deixo un bonic vídeo de Giberny, que és conserva tal com el va crear Monet.

EL ENCANTO DE LA VIDA SIMPLE

Avui voldria parlar d'un llibre, per a mi preciós: "El encanto de la vida simple", de Sarah Ban Breathnach.

Deu fer uns 16 anys, un dia vaig ensopegar amb aquest llibre i ja el seu títol em va captivar, sense saber-ne res.

En aquest llibre l'autora ens mostra en un format de dietari totes les possibilitats que un nou dia ens ofereix. Tot un any d'imaginació i de redescobriment dels petits plaers de la vida.

El brot que comença a sortir del bulb plantat amb il·lusió mesos abans.

 Llegir un bon llibre i deixar volar l'imaginació...

Envoltar-nos de flors i de coses boniques.

Donar la benvinguda a casa nostra

i mils de petits detalls que estan a l'abast dels nostres cinc sentits i que poden convertir en un moment especial qualsevol instant  del dia.

Els detalls quotidians influeixen poderosament en les nostres vides, cap experiència és insignificant, tot pot convertir-se en una font d'inspiració si estem oberts al que ens ofereix la vida.

"És necessari disposar d'una estona tot sol per meditar, escoltar música, llegir, estudiar o treballar. L'important és que durant una estona parem esment al nostre jo autèntic, el nostre silenci interior."

"Necessitem crear el nostre propi ritual tranquil·litzador per accedir a la nostra reserva interior: aquest racó profund que hi ha en el nostre interior en el qual resideix la imaginació."

"El encanto de la vida simple" és un llibre que ens guia durant un any sencer, despertant la nostra imaginació i  desvetllant-nos els secrets que permeten recuperar molts dels  petits plaers oblidats. La autora va tenir un greu accident que la va obligar a fer un absolut repós durant tot un any, i en les llargues hores de solitud i quietud va desenvolupar el que seria un gran canvi en la seva vida.

Avui, aquest llibre està en plena actualitat, el valor de les petites coses que ens fan sentir moments de joia i plenitud.

Voldria deixar-vos aquest escrit per la periodista Ángeles Caso a la Vanguardia, que reflecteix tot el que aquest llibre ja ens deia en temps de "bonança", quan començàvem a perdre el nord.

Ángeles Caso Magazine de La Vanguardia 9 de decembre 2012)

"Hace mucho tiempo que no cenaba así: un tazón de leche calentita bien lleno de castañas cocidas. De pronto, ese sabor humilde me recuerda tiempos lejanos, años de infancia y de adolescencia en Asturias, donde la mezcla tan sabia de esos dos productos al alcance de cualquier campesino siempre ha formado parte de la tradición culinaria. Un plato nutritivo, sin duda, y barato. Pura sencillez. Y entonces, mientras disfruto de mi cena a la antigua, me doy cuenta una vez más de cómo nos hemos olvidado de la sencillez.

No me refiero a esa palabra tan de moda, austeridad. Siempre le he tenido tirria a ese término, que incluye mucha aspereza. El austero renuncia a muchas de las cosas buenas de la vida, en nombre de una filosofía que pretende mantener el cuerpo y la mente bajo control, sin concederles ningún regalo. Da por supuesto que hemos venido al mundo para pasarlo mal, así que, en lugar de vestirse con tejidos suaves, lo hace con telas duras, de las que irritan la piel. Aunque haga un calor de muerte, rechaza el aire acondicionado. Y prefiere sentarse en un sillón rígido antes que tumbarse en un sofá confortable.

Me temo que eso es lo que nos están ofreciendo nuestros gobernantes –tanto europeos como propios– con su imparable mención a la austeridad: dureza, incomodidad, irritación. Esa receta para virtuosos implica que haya niños que pasen frío en las escuelas, universitarios apiñados en clases masificadas, discapacitados a los que nadie ayuda, parados abandonados a su suerte, hospitales que tienen que cerrar sus quirófanos o dejar de utilizar los aparatos que se estropean, ancianos a los que no les llega la pensión ni para comer. Quienes tanto defienden esa manera de vivir –de vivir los demás, porque ellos no suelen aplicársela a sí mismos– me recuerdan a aquella impía clase social de los poderosos del antiguo régimen que durante siglos lograron convencer a las gentes de que no pasaba nada por ser pobre en este mundo, porque alcanzarían el bienestar en el otro.

No, la sencillez no es eso. La sencillez consiste en disfrutar de las cosas realmente importantes, y ser capaces de prescindir de las superfluas. Al fin y al cabo, para vivir y pasárnoslo bien no necesitamos comer manjares exquisitos llegados del otro lado del planeta, ni usar móviles de 600 euros, ni regalar a nuestros hijos juguetes de tecnología sofisticadísima. No nos hacen falta carísimos AVE que nos lleven en un minuto a nuestro pueblo, ni edificios emblemáticos que dejen constancia de los faraones que los construyeron, ni megalómanos contenedores de cultura sin cultura. No queremos hospitales con vestíbulos de hotel de lujo donde los médicos no pueden atendernos por falta de medios, ni laboratorios gigantescos en los que no hay investigadores, ni bibliotecas de diseño donde ya no se puede comprar libros.

Lo único que necesitamos es una vida digna y confortable, en la que todos –todos– tengamos cubiertas nuestras necesidades, pero en la que todos seamos igualmente capaces de valorar otra vez, como sabíamos hacer tiempo atrás, el sabor de unas castañas cogidas en el monte y remojadas en la leche que hemos comprado en la tiendecita de la esquina. Sin más complicaciones. Y espero que, con un poco de suerte y de inteligencia, la maldita crisis nos sirva para eso."

Des del meu petit racó, desitjo trobeu el vostre.

* Sarah Ban Breathnsach ha publicat en castellà dos llibres més: "El encanto cotidiano" i "Hacia el alma esencial"