Voldria compartir amb vosaltres una bonica poesia de Joan Maragall: Soleiada.
Un poema que segons Glòria Casal, al seu llibre Joan Maragall. Carnets de viatge, admet dues lectures, una de profana i l'altra de religiosa.
la primera ens parlaria de l'engendrament i naixement del fill del sol; la segona, si ens fixem en el to profètic del vers final, ens parlaria de l'engendrament i naixement de Jesús.
..."i ella nua, amb delícia,
s'abandonava a la fulgent carícia".
SOLEIADA, Joan Maragall.
En una casa de pagès hi havia
una donzella que tenia
els disset anys d'amor: i era tan bella,
que la gent d'aquell volt
deien: "És una noia com un sol".
Ella prou la sabia
la parentela que amb el sol tenia,
que cada matinada
per la finestra a sol ixent badada
l'astre de foc i ambre
li entrava de ple a ple dintre la cambra,
i ella nua, amb delícia,
s'abandonava a la fulgent carícia.
De tant donar-se a aquestes dolces manyes
va ficar-se-li el sol a les entranyes,
i ben prompte sentia
una ardència dins d'ella que es movia.
"Adéu, la casa meva i els que hi són;
jo prenyada de llum me'n vaig pel món".
De tots abandonada,
va començar a rodar per l'encontrada.
Estava alegre com l'aucell que vol,
cantava tota sola,
cantava: "So l'albada
que duc el sol a dins i en so rosada.
Els cabells me rossegen,
els ulls me guspiregen,
els llavis me robiegen,
en les galtes i el front tinc el color
i al pit la gran cremor,
tota jo so claror contra claror".
La gent que a sentia
s'aturava admirada i la seguia,
la seguia pel pla i per la muntanya
per sentir-li cantar la cançó estranya
que l'anava embellint de mica en mica.
Quan ella va sentir-se prou bonica,
va dir: "M'ha arribat l'hora",
va parar de cantar, i allà a la vora
entrava a una barraca que hi havia.
La gent que a l'entorn era
sols veia un resplendor i sols sentia
el gemec poderós de la partera.
De sobte, les clivelles
del tancat van lluir igual que estrelles.
De seguit s'aixecà gran foguerada,
tota la gent fugia esparverada,
i en la gran soledat només restava
un nin igual que el sol, que caminava
i deia tot pujant amunt la serra:
"Jo vinc per acostar el cel a la terra...".
..."tota jo so claror contra claror".
..."Quan va sentir-se prou bonica, va dir: M'ha arribat l'hora"...
"Dona, portes dins teu la llum que ens il·lumina i tota tu replandeixes d'alegria i de llum de Vida".
Soleiada, de Joan Maragall, es un poema on s'expressa de manera artística la maternitat universal, entenent que tota persona pot ésser fecundada per la llum del coneixement.
Aquest "fill de la llum que uneix cel i terra", com diu al final del poema, podria considerar-se com l'agent unificador que resol el dualisme entre matèria i esperit mitjançant la força de l'amor que uneix tot allò que ens a sembla dispers o separat.
Us desitjo molt bones Festes, que tingueu Pau, Amor i il·lusió a la vostra vida i que mai deixeu de somiar!
*il·lustracions: Elisenda Ortega
