VELLESA, SABIDURIA i CREATIVITAT.

La meva avia sempre ens deia que els objectes es fan vells, les persones és fan grans.

Avui vull parlar d'un gran artista, conegut de sobres per tots, i de com la seva obra és va esdevenir gran a mida que arribava a la seva vellesa.

Claude Monet

Monet va comprar una casa amb un extens terreny a Giberny, a prop de París, i s'hi va instal·lar  entre els anys 1883 i 1926, any de la seva mort. Amb els anys el va convertir amb el meravellós jardí que va pintar una vegada i un altre a l'ultima etapa de la seva vida amb un estany esquitxat de nenúfars i un petit pon d'inspiració japonesa.

Fotografies de Giberny de Georgiana Lane

La vista de Monet empitjora des de 1919 però tenía por d'operar-se ja que podria quedar-se cec. Quatre anys més tard serà operat de dues cataractes i la seva vista es redueix considerablement, però continua pintant la sèrie dels nenúfars fins al final de la seva vida.

Tal vegada només a través de la supressió de certes coses puguem arribar a nivells més elevats. Serà que Monet tenia cataractes i no veia bé, o que la supressió del detall en la vista li va permetre arribar al nivell més profund de l'essència impressionista?

Giberny, per Monet

"Monet Refuses the Operation" (Monet refusa operar-se) poema de Lisel Mueller

Doctor, vostè diu que no hi ha halos

entorn de les llums a París.

Que jo veig una aberració

per vell, per malalt.

Li diré que he trigat tota la meva vida

per arribar a veure els boterells

de gas com a àngels, per suavitzar

i esborrar i per fi esvair

les vores que lamenta que no vegi,

per aprendre que la línia

que anomeno horitzó no existeix

i que cel i aigua, tan distants

són el mateix estat de l'ésser...

i vostè vol ara tornar-me

als meus errors de joventut: nocions

fixes a dalt i a baix,

les il·lusions d'un espai tridimensional.

Però podriem veure d'altres exemples, com Cézanne.  Les pintures dels últims anys de Cézanne figuren entre les més conegudes i celebrades de la seva obra i entre les que més influència han tingut.

"Em sento cada vegada més lúcid davant la naturalesa."

Treballava cada dia a l'aire lliure fins que un catarro contret durant una tempesta va desencadenar una greu malaltia i ho va conduir a una mort sobtada en 1906. 

Pintures realitzades en els últims anys de Cézanne

Paul Cézanne

També tenim l'exemple de Henri Matisse que a la fi de la seva vida practicà tècniques com la dels papiers col·lés. El 1941, als 72 anys, li van diagnosticar un càncer i va ser hospitalitzat on es va sotmetre a una colostomia. Els seus metges li van donar sis mesos de vida, i va començar a utilitzar una cadira de rodes. Fins a la seva mort, al 1954, es va dedicar a la creació de collages amb paper tallat, sovint a gran escala, anomenats gouaches découpés. La seva sèrie característica anomenada Nu Bleu (Nu blau) és un exemple d'aquesta tècnica que ell va anomenar "pintura amb tisores"; en ella va demostrar la seva capacitat per  tractar el color i la geometria d'un nou mitjà amb absoluta simplicitat.

Henri Matisse

Obres de l'última etapa de Matisse

Podríem parlar de molts artistes, com Picasso, Joan Miró, etc. Tots ells van realitzar els últims anys de la seva vida meravelloses obres d'art fruit de la seva evolució com a persones. 

Crec que la meva avia tenia molta raó: Amb el pas del temps les persones ens fem GRANS.

Us deixo un bonic vídeo de Giberny, que és conserva tal com el va crear Monet.

EL ENCANTO DE LA VIDA SIMPLE

Avui voldria parlar d'un llibre, per a mi preciós: "El encanto de la vida simple", de Sarah Ban Breathnach.

Deu fer uns 16 anys, un dia vaig ensopegar amb aquest llibre i ja el seu títol em va captivar, sense saber-ne res.

En aquest llibre l'autora ens mostra en un format de dietari totes les possibilitats que un nou dia ens ofereix. Tot un any d'imaginació i de redescobriment dels petits plaers de la vida.

El brot que comença a sortir del bulb plantat amb il·lusió mesos abans.

 Llegir un bon llibre i deixar volar l'imaginació...

Envoltar-nos de flors i de coses boniques.

Donar la benvinguda a casa nostra

i mils de petits detalls que estan a l'abast dels nostres cinc sentits i que poden convertir en un moment especial qualsevol instant  del dia.

Els detalls quotidians influeixen poderosament en les nostres vides, cap experiència és insignificant, tot pot convertir-se en una font d'inspiració si estem oberts al que ens ofereix la vida.

"És necessari disposar d'una estona tot sol per meditar, escoltar música, llegir, estudiar o treballar. L'important és que durant una estona parem esment al nostre jo autèntic, el nostre silenci interior."

"Necessitem crear el nostre propi ritual tranquil·litzador per accedir a la nostra reserva interior: aquest racó profund que hi ha en el nostre interior en el qual resideix la imaginació."

"El encanto de la vida simple" és un llibre que ens guia durant un any sencer, despertant la nostra imaginació i  desvetllant-nos els secrets que permeten recuperar molts dels  petits plaers oblidats. La autora va tenir un greu accident que la va obligar a fer un absolut repós durant tot un any, i en les llargues hores de solitud i quietud va desenvolupar el que seria un gran canvi en la seva vida.

Avui, aquest llibre està en plena actualitat, el valor de les petites coses que ens fan sentir moments de joia i plenitud.

Voldria deixar-vos aquest escrit per la periodista Ángeles Caso a la Vanguardia, que reflecteix tot el que aquest llibre ja ens deia en temps de "bonança", quan començàvem a perdre el nord.

Ángeles Caso Magazine de La Vanguardia 9 de decembre 2012)

"Hace mucho tiempo que no cenaba así: un tazón de leche calentita bien lleno de castañas cocidas. De pronto, ese sabor humilde me recuerda tiempos lejanos, años de infancia y de adolescencia en Asturias, donde la mezcla tan sabia de esos dos productos al alcance de cualquier campesino siempre ha formado parte de la tradición culinaria. Un plato nutritivo, sin duda, y barato. Pura sencillez. Y entonces, mientras disfruto de mi cena a la antigua, me doy cuenta una vez más de cómo nos hemos olvidado de la sencillez.

No me refiero a esa palabra tan de moda, austeridad. Siempre le he tenido tirria a ese término, que incluye mucha aspereza. El austero renuncia a muchas de las cosas buenas de la vida, en nombre de una filosofía que pretende mantener el cuerpo y la mente bajo control, sin concederles ningún regalo. Da por supuesto que hemos venido al mundo para pasarlo mal, así que, en lugar de vestirse con tejidos suaves, lo hace con telas duras, de las que irritan la piel. Aunque haga un calor de muerte, rechaza el aire acondicionado. Y prefiere sentarse en un sillón rígido antes que tumbarse en un sofá confortable.

Me temo que eso es lo que nos están ofreciendo nuestros gobernantes –tanto europeos como propios– con su imparable mención a la austeridad: dureza, incomodidad, irritación. Esa receta para virtuosos implica que haya niños que pasen frío en las escuelas, universitarios apiñados en clases masificadas, discapacitados a los que nadie ayuda, parados abandonados a su suerte, hospitales que tienen que cerrar sus quirófanos o dejar de utilizar los aparatos que se estropean, ancianos a los que no les llega la pensión ni para comer. Quienes tanto defienden esa manera de vivir –de vivir los demás, porque ellos no suelen aplicársela a sí mismos– me recuerdan a aquella impía clase social de los poderosos del antiguo régimen que durante siglos lograron convencer a las gentes de que no pasaba nada por ser pobre en este mundo, porque alcanzarían el bienestar en el otro.

No, la sencillez no es eso. La sencillez consiste en disfrutar de las cosas realmente importantes, y ser capaces de prescindir de las superfluas. Al fin y al cabo, para vivir y pasárnoslo bien no necesitamos comer manjares exquisitos llegados del otro lado del planeta, ni usar móviles de 600 euros, ni regalar a nuestros hijos juguetes de tecnología sofisticadísima. No nos hacen falta carísimos AVE que nos lleven en un minuto a nuestro pueblo, ni edificios emblemáticos que dejen constancia de los faraones que los construyeron, ni megalómanos contenedores de cultura sin cultura. No queremos hospitales con vestíbulos de hotel de lujo donde los médicos no pueden atendernos por falta de medios, ni laboratorios gigantescos en los que no hay investigadores, ni bibliotecas de diseño donde ya no se puede comprar libros.

Lo único que necesitamos es una vida digna y confortable, en la que todos –todos– tengamos cubiertas nuestras necesidades, pero en la que todos seamos igualmente capaces de valorar otra vez, como sabíamos hacer tiempo atrás, el sabor de unas castañas cogidas en el monte y remojadas en la leche que hemos comprado en la tiendecita de la esquina. Sin más complicaciones. Y espero que, con un poco de suerte y de inteligencia, la maldita crisis nos sirva para eso."

Des del meu petit racó, desitjo trobeu el vostre.

* Sarah Ban Breathnsach ha publicat en castellà dos llibres més: "El encanto cotidiano" i "Hacia el alma esencial"

EL TÚNEL DE LES GLICINES

Al japó hi ha un magnífic jardí botànic, Kawachi Fuji , que és troba localitzat a la ciutat  de Kitakyushu.

Amb aparença de llenç impressionista, el túnel destil·la majestuositat i un cert aire de misteri.

Un dels llocs més impactants d'aquest bell jardí japonès és sens dubte el túnel de les glicinies, "Wisteria".

El jardí es un espectacle natural per la seva bellesa visual. És un paisatge inspirador que atrau a milers de visitants cada any.

La glicina te el seu origen a la Xina, Corea i japó i simbolitza amistat i disponibilitat.

No voldríeu perdre-us en un lloc així?

Desitjo que us hagi agradat!

EL TUNEL DE L'AMOR

A les afores d'un petit poble anomenat Klevan, a Ucraïna, es troba un dels passadissos naturals més bonics del mon. Es tracta d'un frondós túnel, perfectament modelat, que travessa un bosc. 

L'escenari remet a una espècie de portal oníric que sigil·losament espera ser travessat per algú que  entengui el llenguatge de les aus, dels animals... o tal vegada per una parella com a part d'un ritual per consumar el seu amor.

Curiosament aquest vòrtex verd, una de les principals atraccions naturals d'Ucraïna, va néixer a partir de la interacció entre la naturalesa i l'ésser humà: el sublim conducte va ser modelat pel pas recurrent d'un tren a través del bosc.

 Localment se'l coneix com “Тоннель любви”, “Túnel de l'amor” en rus, per la gran atracció que genera en les parelles de visitants que decideixen travessar-ho presos de la mà. 

 És un encisador passeig a través d'un sublim passadís, que  transpora a un escenari màgic de conte, amb els seus frondosos boscos encantats. Una espècie de portal oníric que espera ser travessat.

Amb més de tres quilòmetres de llarg, aquest túnel va néixer a partir de la interacció entre la naturalesa i l'ésser humà. Amb el pas del tren les branques dels arbres s'han transformat en una galeria natural. Un lloc especial per als enamorats que acudeixen a ell per travessar-ho agafats de la mà. 

I qui ho sap? Potser no és només el túnel de l'amor dels humans...

Desitjo que us hagi fet somiar una mica...

JAMES MATTHEW BARRIE: EL NEN QUE NO VOLIA CRÈIXER.

Escultura de Peter Pan a Kensington Gardens. 

No créixer, no canviar, no sofrir, és un somni impossible que la famosa història del "nen que no volia créixer" va fer realitat. 

El País de Mai Més és un refugi que existeix en algun racó dels nostres somnis perduts.

-Wendy! Té, t' he portat un collar amb una gla de penjoll, espero que t' agradi! - va dir en Peter, i a la Wendy li va agradar tant que se 'l va posar a l' instant.

- Ara, Wendy, Vols volar amb mi al país de Mai Més i explicar els teus contes als Nens perduts que viuen amb mi? - Li va oferir en Peter Pan.

- Si em quedés aquí creixeria i mai més podria tornar al País de Mai Més, Wendy - I dit això, se 'n van tornar ell i vaixell cap al País de Mai Més.

James Matthew Barrie va néixer al 1860 a la localitat escocesa de Kirriemuir dins d'una família burgesa victoriana.

Quan tenia 6 anys, el seu germà David, de 13, el favorit de la seva mare, va morir d'un accident i la seva mare mai es va recuperar de la pèrdua, ignorant en la seva pena al petit James a qui confonia amb el seu germà David.

La mare de l'escriptor.

 Això va influenciar en el caràcter del nen desenvolupant "nanisme psicogènic", un trastorn mental caracteritzat per una detenció del creixement tant físic com  psicològic, que impedeix al malalt aconseguir la maduresa, influenciant també en la seva, aparent, assexualitat que va fer fracassar el seu matrimoni.

Ja en la seva etapa escolar James Mathew Barrie va començar a sentir-se atret per l'escriptura i pel teatre. Peter Pan (1905) és la història d'un nen que no voli créixer i vivia al món de mai Més. El nom de la protagonista femenina, Wendy, va ser inspirat per una nena,que va morir als cinc anys d'edat al 1894, Margaret Henley, qui cridava a Barrie "Friendy", doncs no podia pronunciar bé les "erres" de manera que li sortia alguna cosa així com '*Fwendy'.

 Peter Pan va sorgir de la seva relació amb els nens de la familia Llewellyn Davies , concretament de Peter, després de conèixer a George i Jack amb la seva mainadera Mary Hodgson als Jardins de Kensington, Londres, al 1898, on solia anar mentre passejava al seu gos Porthos, doncs vivia a prop. No va conèixer a Sylvia, la mare,  fins a més tard, en una trobada casual durant un sopar.

Els germans Llewellyn Davies

James Matthew Barrie es va convertir en un segon pare per als nois i, quan aquests van quedar orfes, en el seu guardià, era l'únic amb temps i recursos suficients per mantenir-los i Sylvia, la mare, no volia que els nois anessin repartits entre els parents.

Peter, el nen que va inspirar Peter Pan.

JM Barrie, estimava als nens, encara que mai en va tenir de propis.

 La història de Peter Pan va captivar l' imaginació de tots però, darrere de la fantasia, l'obra explora la nostra reticència a deixar enrere la innocència de la infància i les conseqüències de no fer-ho.

JM Barrie també va ajudar al fet que molts nens arribessin a ser adults. Tota la seva vida va donar diners a l'hospital infantil de Great Ormond Street Hospital Children´s Charity a Londres i quan va morir li va deixar a l'hospital els drets d'autor de Peter Pa, que han produït milions de dòlars des de llavors.

L'escriptor va morir a Londres a causa d'una pneumònia el 19 de juny de 1937. Tenia 77 anys, la seva obra ens acompanya encara avui.

"Descobriendo nunca jamás", va ser estrenada al 2004, amb Johnny Depp com Barrie i Kate Inslet com Sylvia Llewelyn Davies.

Us deixo amb un fragment d'aquesta magnífica versió.

Abans, al 1991, s'havia fet una interpretació mes lliure del tema "Hook" dirigida per Steven Spielberg amb Robin Williams com a Peter Pan.

Les dos son dignes de veure, si en teniu l'oportunitat.

Ja mes Matthew Barrie va complir el seu somni, amb la seva obra, Peter Pan, mai no va morir, sempre serà aquell nen que mai no va créixer.

 Desitjo que us hagi agradat!