Creuem els Pirineus i apareix la Cerdanya francesa, amb tot el seu esplendor.
Sant Miquel de Cuixà és un monestir benedictí situat al peu del Canigó, a la vall del riu de Llitera o ribera de Taurinyà, dins el terme municipal de Codalet, al Conflent. Va ser fundat l'any 879 i va ser amb els abats Garí i Oliba quan es va convertir en un dels centres espirituals i culturals més importants de Catalunya en temps feudals. És el monument més interessant de l'arquitectura preromànica o del romànic inicial.
I A sant Miquel de Cuixà hi ha un jardí meravellós d'iris de thau
Si sou dels que estimeu els jardins de flors, la propera primavera visiteu el jardí d'iris de Sant Miquel de Cuixà, i respirareu serenor i bellesa, aliments indispensables per l'ànima.
Us deixo amb aquesta imatge del Canigó nevat. Desitjo haver pogut transmetre la delicada bellesa d'aquest indret.
8 comentaris:
Estimada Elisenda, quines imatges més precioses. Com m'agradaria poder gaudir d'aquest paissatge tan maco. Gracies per acostar-nos-ho. Una abraçada
Querida Elisenda
Esas fotos son preciosas y me han hecho soñar con visitar esos lugares que aún no conozco
Un Beso
Querida Elisenda,fugazmente de vuelta por este espacio,te visito y encuentro como siempre tanta belleza y cultura,un verdadero placer,unas fotos maravillosas que denotan la sensibilidad de tu alma y la capacidad creativa de la gran persona que eres.Con admiración y afecto,a pesar de la "intangibilidad" de estos encuentros..
Un abrazo espiritual,
Ana.
Gracias a todas por vuestros hermosos comentarios que aprecio mucho.
Ana,un gran abrazo y si quieres visitar mi nuevo blog es: muntanyesencantades.blogspot.com
he distanciado un poco mis entradas, pués tres blogs dan trabajo...pero los tres son de tamática distinta.
Hasta siempre!
Uauuu, és impressionant. Preciós!! Prendré nota, per la propera primavera.
Petons.
imatges precioses elisenda. ahir baig fer una excursió pels boscos del peu del cadí sortint de bastanist.....con a canviat de quan els meus fills i anaven de colonies llastima que no portaba la camara per poder fer fotos de totes les flors silvestres tan precioses que hi havie una en particular: es diu paris i es veu que es tan tan verinosa tan sols tocar-la i ja et surt orticaria.
una abraçada
remei
Gràcies per les teves paraules Remei, em fan molta il·lusió tots els comentaris, veure que compartiu amb mi la bellesa i en gaudiu com jo. Perdrens pel bosc o el camp. és meravellós i ens aporta tant! quina llàstima no poder fer-ho més sovint, tot i que tu si que ho fas... quina enveja! Petons!!!
fa 20 anys vaig visitar aquest lloc i me va impressionar la seva bellesa. de llavors ença adoro els iris
Publica un comentari a l'entrada