Elisenda Ortega
La meva mare em va explicar un dia que de petita, abans de la guerra, el conte de la sireneta a Catalunya és coneixia popularment com "La donzella de la Mar". Al moment em vaig enamorar d'aquest nom, em vaig sentir captivada per la seva dolçor, i vaig pintar aquest quadre, i el de peu de pàgina, i els vaig titular així.
La sirena és un personatge mitològic i que ja surt en relats tan antics com "L'Odisea", intentant captivar a Ulisses en el seu viatge de retorn al seu regne, Itaca. Però va ser Hans Crhistian Andersen qui la va fer més popular i li donà forma transitòriament humana.
"En el fons del més blau dels oceans hi havia un meravellós palau en el qual habitava el Rei del Mar, un vell i savi tritó. Vivia en aquesta esplèndida mansió de corall multicolor i de petxines precioses, amb les seves cinc bellíssimes filles sirenes.
La més jove, a més de ser la més bella, posseïa una veu meravellosa i quan cantava acompanyant-se amb l'arpa els peixos acudien de tot arreu per escoltar-la, les petxines s'obrien mostrant les seves perles i les meduses en sentir-la deixaven de surar.
La petita donzella de la mar gairebé sempre estava cantant i sempre aixecava la vista buscant la feble llum del sol, que amb prous feines es filtrava a través de les aigües profundes.
- Oh! Quant m'agradaria sortir a la superfície per veure per fi el cel que tots diuen que és tan bonic, i escoltar la veu dels homes i olorar el perfum de les flors!"
Així comença aquesta bonica historia, d'una noia que per amor va renunciar al seu do més preat: la veu, a canvi de poder estar al costat del seu estimat.
Però Andersen va voler donar un final diferent a aquesta historia tant trista com bonica:
"Com en un somni, la petita donzella de la mar, subjectant el punyal que les seves germanes li havien donat, es va dirigir cap a la cabina dels esposos. Però al veure l'aspecte del príncep dormit, li va donar un petó furtiu i va pujar de nou a coberta. Quan ja clarejava, va llançar l'arma al mar i va dirigir una última mirada al món que deixava i es va llançar entre les ones, disposada a desaparèixer i tornar-se escuma.
De sobte, com per encant, una força misteriosa la va arrencar de l'aigua i la va transportar cap al més alt del cel i va sentir xiuxiuejar enmig d'un so de campanetes:
- Sireneta! Sireneta! Vine amb nosaltres!
- Qui sou?- va preguntar la noia, adonant-se que havia recobrat la veu - On sou?
- Estàs amb nosaltres al cel. Som les fades del vent. No tenim ànima com els humans, però és el nostre deure ajudar als que hagin demostrat bona voluntat cap a ells.
- Fixa't! Les flors de la terra esperen que les nostres llàgrimes es transformin en rosada del matí. Vine amb nosaltres! Volem cap als països càlids, on l'aire mata els homes, per a dur una mica de vent fresc. Per on passem portarem socors i consols i quan haguem fet el bé durant tres-cents anys, rebrem una ànima immortal i podrem participar de l'eterna felicitat. Tu has fet amb el teu cor els mateixos esforços que nosaltres, has patit i sortit victoriosa de les teves proves i t'has elevat fins al món dels esperits de l'aire, on no depèn més que de tu conquerir una ànima immortal per les teves bones accions. - Li van dir.
I la sireneta, aixecant els braços al cel, va plorar per primera vegada"
Espero que hagueu gaudit tant com jo de recordar aquest meravellós conte, per somiar, d'Andersen.
Elisenda Ortega
Nota: Si us ha agradat la meva entrada us recomano mireu la del blog de princesanadie del 19 d'agost de 2010 i continueu disfrutant.
