dimecres, 16 de febrer del 2011

Mili Weber - 1ª Part.

Admiro les persones que són fidels als seus somnis, que lluiten sense defallir o desanimar-se per aconseguir-los, i que en el llarg camí escomès hi troben una felicitat que encomanen a tots els que els envolten. Hi ha tanta gent així! I molts, afortunadament, ho han sabut explicar de manera que ara, nosaltres,  podem gaudir de la seva obra, del seu llegat.

Voldria compartir amb vosaltres algunes d'aquestes històries que fa temps que recopilo minuciosament. Espero que en gaudiu i que us facin somniar, com a mi.

MILI WEBER

"La fada bona del bosc"

I l'Esperit de la naturalesa li digué: si desitges una cosa amb molta intensitat, un dia veuràs com els teus somnis es converteixen en realitat.

 Encara que el que desitjo sigui convertir-me en una fada del bosc?


Aquesta és la història d'un d'aquests personatges que ens regalen, amb la seva existència, un ventall de sentiments i emocions que ens commouen intensament. Conèixer la seva vida i la seva obra ens permet connectar amb la vertadera essència de les coses, ens ensenya a mirar amb nous ulls el que ens envolta i fins i tot desperta en nosaltres la subtil esperança d'un món diferent, on hi predominin la sensibilitat, la bellesa i l'armonía.

Mili Weber va nèixer l'any 1891 a Suïssa, dins d'una família senzilla, la tercera de quatre germans. Va ser amb la seva germana Anna, més tard artista i pintora reconeguda, amb qui marxar a Munich, el 1912, per estudiar dibuix, però l'inici de la primera Guerra Mundial, el 1914, va fer tornar a les germanes a la seva llar. La Mili mai més l'abandonà i va dedicar la seva vida a les seves pintures i a viure amb armonia amb la naturalesa que tant estimava.

La Mili alimentava els ocells i parlava amb els cérvols del bosc, dient-los pel seu nom. Els animals es van convertir en els seus amics i companys més estimats. Hi havia un cervatell que totes les tardes trucava a la seva porta, esperant que li donés un plàtan, i en va alimentar un altre amb un biberó fins que va ser gran. Ell mai no l'oblidà i cada any tornava a casa de la Mili per presentar-li la seva família.

En els animals, las plantes i també en el aire, l'aigua, el sol, la lluna, la pluja i el vent... la Mili hi veia l'ànima de totes les coses; el vertader i únic Esperit de la Naturalesa. El veia arreu, fins i tot en un petit bri d'herba. Per a ella fins i tot la creació més petita i modesta de la naturalesa mereixia tot l'amor i tot el respecte.

Mili Weber començà la seva trajectoria artística il·lustrant contes per a nens, i de les seves primeres aquarel·les en sortiria tot un món de fantasia habitat per petits i entremaliats follets i nens-flor.

La vida de la Mili te més d'un punt en comú amb la de la també artista anglesa Cecily Mary Barker (de la que parlaré un altre dia) i contemporània seva. Com ella, va tenir una infantesa protegida i feliç, i amdues van romandre solteres. Però a diferencia de la Cecily, la Mili no va conèixer la fama; quan els primer tres dels seus contes és van publicar, ja havia complert els 80 anys, la resta de contes  es publicaren desprès de la seva mort.

Quan la Mili canvia les aquarel.les per la pintura a l'oli ho fa per cobrir cada centímetre de la seva bonica casa, situada davant del llac Saint-Moritz, amb els seus personatges, incloent les portes, les parets, els sostres, els mobles... per impregnar la seva llar de tota aquella essència vital que la seva estimada naturalesa li havia mostrat. Els seus amics, cérvols, ocells, elfs del bosc, follets-flor, cases de nines habitades per aquests personatges són els protagonistes de la seva vida, dels seus contes, de la seva imaginació; i sobretot ella mateixa, que és representa com a una fada: una jove d'aspecte eteri i cabells rossos, amb uns ulls grans i innocents, i una boca amb forma de cor.

La flama de la vida de Mili Weber s'apagà dolçament i calladament, tal com havia viscut, l'any 1978, a la seva estimada Suïssa, on encara molts la recorden com la dama bonica i bondadosa, de cabell ondat i platejat, que alimentava els animalons del bosc.

Avui, la seva obra més onírica, la seva casa, es manté intacta com esperant que la Mili retorni en qualsevol moment d'una de les seves excursions.




Il·lustració de Mili Weber

Interior de la casa de Mili Weber
Interior de la casa de Mili Weber
                    
               Interior de la casa de Mili Weber

dissabte, 29 de gener del 2011

"El Ángel Guardián" Gabriela Mistral

Un àngel ha entrat en la nostra vida.
Voldria que tot fos meravellós per a ella, una vida plena de bellesa, amor i alegria, però se que el millor que podem fer és ajudar-la a ser forta i donar-li amor, molt d'amor, les millors armes per afrontar els esdeveniments que s'anirà trobant al llarg de la seva vida.
Donat que ha nascut a Xile, que millor que una poesia de la gran poeta i premi Nobel xilena Gabriela Mistral?




"Es verdad, no es un cuento;
hay un Ángel Guardián
que te toma y te lleva como el viento
y con los niños va por donde van.

Tiene cabellos suaves
que van en la venteada,
ojos dulces y graves
que te sosiegan con una mirada
y matan miedos dando claridad.
No es un cuento, es verdad."

Gabriela Mistral
(El Ángel Guardián)


dimarts, 21 de desembre del 2010

Elisenda Ortega "Aquarel.la de Nadal" 2010

Us desitjo felicitat, somnis de colors, somriures i molta tendresa... I mil llums que il.luminin la vostra vida!






Encén un llum per a mi
Jo avui n’encenc un per a tu.
Il·lumina’m amb mil llums de colors
Perquè a l’hora jo il·lumini mil cors.
Estima’m perquè si mai m’oblidés d’estimar
Tingués un racó per a recordar.
Encén un llum i busca dins teu l’alegria que puguis donar,
Encén un llum, plorar no solucionarà res.
Diuen que els canvis costen, però una ànima sola és suficient per a començar.
Vesteix-me amb teixit de cel
I corona’m amb mil estrelles!
I ara que has encès un llum per a mi
iI que jo l'he encès per a tu...
Podríem sortir plegats a encendre mil llums de colors!




Elisenda Ortega

diumenge, 19 de desembre del 2010

Bajo la luna jugamos

     
"Dansa a la llum de lluna"  d'Elisenda Ortega

                                                                          
                                                                         (fragment)

Bajo la luna jugamos,
Pues la noche es nuestro día.
Coronadas de rocío,
Ágiles como abejitas
Bailamos las hadas niñas,
Dos a dos y tres a tres,
Antes del amanecer.

WALTER MAP fragment del conte “Edric el Salvaje” (del SXII)

dissabte, 11 de desembre del 2010

L'HOME QUE PLANTAVA ARBRES

Avui un regal. 

Ja fa molts anys vaig llegir aquest magnífic relat, que ara podem trobar a "Viena edicions" traduït al català per Isabel-Clara Simó. Sovint hi pensava, i l'altre dia vaig  trobat aquesta "petita" joia que vull compartir amb vosaltres; es tracta d'un fantàstic  curtmetratge, guardonat amb molts premis, dirigit el 1987 pel canadenc Frédéric Back. Es basa en la popular història , de l'escriptor occità Jean Giono (1895-1970) "L'Homme qui plantait des arbres", 1953,  per fer-nos arrivar un missatge sobre el poder del treball individual.

A la història de la humanitat sempre han estat presents, i hi estan, les guerres i la destrucció, per sort sempre hi ha hagut algú que plantava arbres.

Relaxeu-vos, es una mica llarg però val la pena i els dibuixos son magnífics.
Desitjo que us agradi!

diumenge, 5 de desembre del 2010

"La fada de Roses"

Elisenda Ortega


Que bonica n'és la mar,
que bonica en nit serena!
de tant mirar lo cel blau
los ulls li blavegen.


Hi davallen cada nit
amb la lluna les estrelles,                                                                                                      
i en son pit, que bat d'amor,
gronxades se bressen.                                                                                                                   

Tot escoltant l'infinit
sa dolça música ha apresa,                                                                                                              
n'apar lo mirall del cel,
lo cel de la terra.

Ahir vespre la vegí
com dormia en la maresma,
com dormia cabdellant
escuma i arena.

Los coralers de Begur
coralen dins llur barqueta.
– Coralers, si m'hi voleu
fareu bona pesca.

Si voleu saber qui só,
só una fada empordanesa,
les fades del Pirineu                                                                
me diuen Sirena–.

Quan ells se tiren al fons
jo en sortia amb les mans plenes,
ells trauen rams de coral,
jo aquest ram de perles.



                       Jacint Verdaguer : «La Fada de Roses »