Ella va aprendre aviat a utilitzar-les i ho va fer tan be que tot quant deia es convertia en música que acariciava les nostres oïdes, i amb només tancar els ulls podies endinsar-te en tot un món ple de simfonia, en un món on la bellesa de les paraules et feia somiar.
Amb el vostre permís us explicaré aquesta història com si fos un conte, com els contes que tan li agradaven a ella.
Vet aquí una vegada que en un poble a prop de Barcelona hi va nàixer una nena, i les bones fades la van anar a veure, amb les seves varetes màgiques, per dotar-la de bells presents.
(imatge: Poly Bernatene)
Una li va predir una vida plena d'amor, una altra li va dir que la seva vida seria molt llarga i productiva, una altra la va dotar amb una sensibilitat especial per la naturalesa i per la bellesa, i l'última li va dir tocant-la amb la seva vareta: Estimaràs les paraules, i les estimaràs tant que les protegiràs d'aquells que vulguin danyar-les, però també crearàs belles melodies amb elles, que ajudaran al fet que els altres aprenguin també a estimar-les.
.jpg)
(imatge: Brian Froud )
La nena, que es deia Joana, va créixer estimant la natura, els arbres i les flors.
.jpg)
(imatge: Eva Christin Laszka)
sobretot les roses dels jardins del seu estimat poble.
Però sobretot les paraules.
(imatge: Jessie Wilcox)
I els llibres, perquè li obrien la porta a nous mons.
.jpg)
(imatge: Matthew Weatherstone)
Però al seu poble no hi havia un lloc on anar a buscar llibres, llibres amb històries que la fessin somiar.
(imatge: kaspar)
La Joana va decidir d'anar a la ciutat i tot i que en aquella època les noies no marxaven de casa per estudiar, va aprofitar el que li ensenyaven els seus professors, que eren poetes, escriptors i historiadors molt reconeguts. La Joana va estudiar per ser bibliotecària perquè el seu poble tingués una bona biblioteca.
Però llavors va esclatar la guerra i la vida va canviar. Sobretot perquè aquells que van guanyar no estimaven les paraules i molt menys la nostra llengua i pensaven empresonar a aquells que no penssesin com ells i destruir aquells llibres tan estimats.
"Cada llibre té un secret
disfressat de blanc i negre:
tot allò que et diu a tu
un altre no ho pot entendre:
sent el tacte dels teus dits
i creu que l'acaricies
i que el batec del teu pols
vol dir que, llegint, l'estimes.
Tot allò que et donarà,
que no ocupa lloc, ni pesa.
T'abrigarà contra el fred
d'ignorància i de tristesa.
Amb els llibres per amics
no et faltarà companyia.
Cada pàgina pot ser
un estel que et fa de guia."
(imatge: Mary Alaine Thomas)
Un matí, en arribar a la feina, va trobar la porta esbotzada i, a dins, els soldats, que fugien vençuts, dormint envoltats de llibres... quan entressin els vencedors de ben segur destruirien els llibres que tan estimaven.
Calía salvar-los!
I amb una amiga va aconseguir treure molts llibres i amb un camió marxar a la ciutat amb ells, mentre els avions els bombardejaven. Aquella nit van salvar molts llibres, però salvar la llengua era una gran i difícil tasca.
"Hi ha unes llengües vivents
que tothom pot fer seves:
com l'alè de la muntanya,
com la cançó del mar...
Només la veu humana
és pròpia de cada home
i duu privats missaatges
que cal saber escoltar.
Si no els entenem prou,
provem d'endevinar-los;
i com si fossin màgics
els mots se'ns faran clars.
Si amb un granet d¡amor
jo t'envio paraules,
tu, vinguis d'alla on vinguis,
si tens cor, m'entendràs."
I la Joana es va convertir amb col·leccionista de paraules, les anava recollint totes, clasificant-les amb els seus sinònims i els seus antònims, i desprès va recollir frases fetes i molt de mica en mica i amb l'ajuda d'altres persones va aconseguir fer tres diccionaris. D'amagat va començar a donar classes de llengua al menjador de les cases i va començar a escriure i perquè no li prohibissin va escriure teatre pels nens, i poesies:
"La poesia és bonica i és útil, ens eixample el cor i ens permet respirar lliurement..."
Gràcies a la Joana els nens aprenien a estimar les paraules.
(imatge: Marina Marcoli)
Joana Raspall va viure cent anys, com li van regalar les fades, rodejada de l'amor de la seva familia, però també de tots aquells que gracies a ella van aprendre la llengua i, sobretot, a estimar-la.
"Em creia haver perdut
tot allò que donava,
i sense saber com
me'n trobo les mans plenes."
(imatge: Elisenda Ortega)
"Són tan llunyanes
les estrelles! Com
sento
que em brillen dintre?"
Sens dubte la Joana ara balla amb les estrelles.
Poemes: Joana raspall i Juanola.
