Tenia uns tretze anys quan la meva mare em va donar a
llegir tres llibres que van ser molt especials per a mi durant l’adolescència.
Eren unes novel·les que s'havien emès a
Ràdio S.E.R. i que es van publicar fragmentades setmanalment. Ella les havia anant comprant, setmana a setmana, fins a completar els tres volums.
He llegit tantes vegades aquestes històries! Encara avui m'agrada llegir-ne fragments i perdrem amb el seu llenguatge poètic.
Gràcies a Internet he pogut
saber de la seva autora, per a mi una desconeguda fins avui, i saber d'ella i
de la seva vida m'ha emocionat especialment. Voldria compartir amb vosaltres la
història d'una dona increïble amb una gran cultura i imaginació, que va regalar
els seus somnis a més d'una generació.
Maria Luisa Villardefrancos Legrande, va ser una novel·lista espanyola nascuda al 1915 a Vedra, A Corunya. Va créixer escoltant les llegendes de la seva Galícia natal i, per extensió, les connexions amb el món cèltic, de reminiscències escoceses, irlandeses, gal·leses i bretones que van ser el lògic entreteniment i el refugi protector de la seva infància i primera joventut.
Quan tenia uns cinc anys d'edat va contrure Poliomielitis, malaltia que la va confinar a una cadira de rodes la resta de la seva vida i la va convertir en una dona lluitadora que va transformar la seva malaltia i limitació física com a constant i personal desafiament. Però axó lluny de ser traumàtic la va fer endinsar-se en un món de fantasia que més endavant va transformar en meravelloses històries que van captivar a milers de persones que, en un país que lluitava per tirar endavant en una llarga postguerra, emmudia escoltant els serials radiofònics que cada tarda s'emetien. Eren els anys cinquanta.
Des de molt petita, Marisa havia llegit i viscut les seves lectures amb intensitat, de manera que la seva existència transcorria més en la dimensió imaginària dels llibres que en la real, encara que les dues eren parts complementàries del seu enriquit món:
" Em vaig adonar que era més feble que les altres nenes;
vaig comprovar que els seus jocs em cansaven i, llavors, vaig voler
avantatjar-les en alguna cosa i vaig aprendre a llegir... Als cinc anys, després de sofrir l'atac de paràlisi, ja sabia escriure. Al poc temps, vaig començar a narrar contes... Als dotze anys vaig oferir els meus contes al director d'un periòdic..."
.jpg)
Un exemple de la seva sensibilitat la tenim en la resposta que dona quan li pregunten quina estació de l'any prefereix per treballar i en quina troba més motius d'inspiració i ella respon que l'hivern:
"... La pluja que
copeja els cristalls i la llum que il·lumina la nostra taula; o bé la neu
caient en l'exterior mentre tots estem asseguts al voltant del braser.
No són
aquests uns magnífics requisits per evocar els vells contes, els contes
més meravellosos i fantàstics?... "
.jpg)
En els seus cinquanta-nou anys d'existència, va morir al
1975, va tenir lloc la vida d'una escriptora que no va estar mai prou
reconeguda i a la que és va catalogar com a “escriptora de sèrie rosa”,
però que posteriorment s'ha estudiat i comparat amb Emily Brontë, pel seu amor
per la naturalesa i la capacitat per descriure els paisatges i les històries.
El punt de partida d’aquests tres llibres és “Almas en la sombra” que escriu en capítols des de juliol de 1953. La història comença amb la descripció de la infància de Katherine Mac Moore una noia de tretze anys i dels seus companys de joc: Jim “Corazón de Piedra”, Billy “Tormentas”, i Peter “El Chacal”, en la seva residència Clouds Moor al Brezal de las Nubes, situada a la regió de l'Ulster. Però de seguida aquest paradís de la seva infantesa i adolescència es perd per sempre amb els grans canvis que es produiran en la seva vida.
Almas en la Sombra:
"Anoche soñé con mi The Shade, con su avenida de viejos olmos solitarios, sus blancos cisnes chapoteando en el lago color gris, mientras la lluvia del otoño moja los oscuros mirtos de los paseos. The Shade continúa bello y sombrío cons sus picudos tejados de pizarra, alrededor de cuyas agujas se atan y desatan los vientos que vienen del mar, indiferentes a la tragedia que se albergó en sus muros y a la soledad que reina en sus estancias.
En mi sueño he vuelto a
sentarme en el banco tapizado de musgo y he vuelto a dar de comer a los viejos
cisnes del lago. He paseado por las avenidas, y la pesada cola de mi traje de
terciopelo arrastraba tras sí, con un leve crujido, las hojas secas de las
veredas solitarias."
El segon llibre, El Brezal de las Nubes, ens explica la historia de Peter i Mildred i del captiveri que van patir
a Jamaica, quan molts irlandesos van ser deportats com a esclaus per les
plantacions després de la invasió de Cronwell. La historia comença a Irlanda on
un grup de joves juguen sota "El árbol de las ardillas" a ser pirates i somien amb trobar tresors amagats i entrades secretes al món dels elfs i les
fades.
El Brezal de las Nubes:
"... nunca supe por qué había recibido ese nombre. Quizá
porque se encontraba en medio de una llanura de brezos y porque desde sus
ventanas se apreciaba la línea limpia del horizonte donde el cielo tocaba la
tierra, mientras las nubes resbalaban por su extensión infinita. A nosotros,
cuando llegaba el crepúsculo, nos complacía observar todas las figuras extrañas
de fuego que componían cirros y cúmulos, al ser heridos por el sol de la tarde.
Creo que en uno de estos inolvidables ocasos, y de pie en medio de la llanura
cuando era niño, comprendí toda la grandeza de este nombre... Imaginábamos el
Brezal de las Nubes como un lugar en el cual todo estaba regido por un destino
espiritual y celeste. Éramos caballeros de las nubes, mientras nuestros pies
pisaban los brezos húmedos de rocío de nuestra patria..."
La història finalitza amb El Caballero de los Brezos, Cumbres de añoranza i El regreso de
Billy Tormentas, i aquest cop la història transcorre a Jamaica i descriu el món
dels colons i les plantacions. Aquest llibre, fraccionat en dos volums, és el
mes apassionat i te com a protagonista a Billy, el mes agosarat dels joves
amics irlandesos. Però és també la historia de la que serà la seva esposa i la maledicció
familiar que passa de pares a fills.
El Caballero de los Brezos:
“Sobre
mi escritorio he destapado pensativamente el viejo tintero de bronce que me
regaló William Hasting la última vez que nos vimos. Un tintero cuya pesada tapa
ostenta a Prometeo encadenado, devorado por el buitre; las alas de éste están
desgastadas por el uso. Al regalármelo, William me dijo:
-Existe una última historia que debes
contar. La historia de Billy Tormentas y de sus amores con la que ahora es su
mujer. La narración que has comenzado sobre la lejana Irlanda, y que todos
padecimos, no debe quedar truncada.
Billy, que se encontraba delante, asintió:
-Yo te daré todos los documentos de la
familia de mi esposa. Los míos se han perdido por completo. Debes recordar
Jamaica y por qué encima de aquel promontorio agreste llegó a elevarse la
mansión que tan ligada ha estado con nuestra odisea en las islas: Cumbres de
Añoranza.”
.jpg)
Vull dedicar aquesta entrada a la meva mare que em va regalar aquests meravellosos llibres que encara avui m'emocionen, i a les dones de la meva família que van somiar amb ells.
Recentment he
llegit que una editorial de Barcelona s’ha interessat per reeditar les obres d'aquesta gran dona. Seria un gran i
merescut reconeixement per aquesta escriptora a l’hora que possibilitarà que
tots puguem gaudir d'elles.
*Per amés informació:
.png)
