La vida eterna
que sembla inexplicable,
deu ser tan clara...
Joana Raspall i Juanola
INSTANTS
Haikus i Tankas
dimecres, 30 de març del 2011
dissabte, 26 de març del 2011
Aquarel.la i poesía: Mar gemegaire...
Elisenda Ortega
Mar gemegaire,
la feixugor dels núvols
deu oprimir-lo
Joana Raspall i Juanola
"Instants" Haikus i Tankas
dimarts, 22 de març del 2011
Aquarel.la i poesía: Acollidores fumegen les taulades...
Elisenda Ortega
Acollidores
fumegen les taulades.
... sopes flairoses!
Joana Raspall i Juanola
"Instants" Haikus i Tankas
diumenge, 13 de març del 2011
Hellen Keller, una historia de superacio
Tanca els ulls, imagina que no hi veus, que no hi sens, que estàs sol en la foscor i aïllat dels altres per una barrera que és el teu propi cos. Però ni tan sols saps això, no saps res, ningú no t'ho ha explicat, només sens la por a tot allò que saps és fora, però que no té nom, que no té forma, que només intueixes que pot existir.
Aquesta era la realitat d’una noia, presonera de la ignorància, l’aïllament i la por, immersa en un pou de foscor que la empresonava, fins que algú li va donar la mà i, prement-la amb força, la va treure del pou, li va obrir uns ulls diferents i li va ensenyar a escoltar i expressar el que sentia amb el seu cos.
Aquesta és la historia de la Helen Keller .
La Helen va néixer a Tuscumbia, una petita ciutat rural d’ Alabama, Estats Units, l’any 1880. Va ser una preciosa nena sana i plena de vida i estimada per la seva família, fins que als 19 mesos d’edat, al 1882, una malaltia la va deixar sorda i cega, la qual cosa la va convertir en una nena incontrolable i salvatge, en mans d’una família desesperada i traumatitzada que assitia impotent al patiment de la seva filla. Amb tot la nena era molt intel•ligent i sensible i seguia a la seva mare arreu i amb les mans i tocant a tothom aconseguia demanar allò que volia. A l’edat de set anys és va inventar 60 signes diferents que li facilitaven la comunicació amb la seva família. D’altra banda, era conscient que els altres es comunicaven amb la boca i per això posava insistentment els dits als llavis de la gent, intentant entendre el que deien. Això la frustrava i feia que s’enfadés, pegués cops i plorés de frustració.
A mida que creixia és tornava més rabiosa i salvatge, trencava objectes i tirava els plats amb el menjar, fins i tot va arribar a tancar la seva mare a la despensa. La seva família, impotent, va decidir contractar una tutora.
L'Anne Sullivan va néixer en una família pobre i quan tenia cinc anys va quedar cega i va ser abandonada. Per sort, la van acollir en el col•legi Perkins per a cecs on li deien “la fera” per la seva actitud; per sort el director s’adonà del potencial de la nena i després de dues operacions amb èxit va recuperar la vista. Estava clar que l’Anne era la persona adequada per educar la Hellen.
L’Anne de seguida va entendre el perquè de la violència de la nena i es proposà ensenyar-la a comunicar-se, començant per l’alfabet manual. L’Anne posava a la Hellen amb contacte amb l’aigua i desprès li lletrejava a la mà la paraula AIGUA, fins que aquesta entenia la relació entre els símbols i l’objecte. Descobrir que cada cosa que hi havia en aquell món desconegut tenia un nom va canviar la Hellen i la va dur a voler aprendre sense límit. L’Anne va ser al seu costat els següents cinquanta anys, ensenyant-li tot el que sabia i ajudant-la a estimar tot el que hi ha al món, a passejar pel camp, a olorar les flors, a navegar en barca, a saltar d’un tobogan… i quan la Hellen va estudiar, a graduar-se a la universitat i a convertir-se en una escriptora i conferenciant famosa. Va al seu costat com amiga constant, només la mort les va separar.
La Hellen Keller va crear una fundació per ajudar als cecs a millorar la seva educació i qualitat de vida, però també ens va deixar la seva obra i el seu pensament sensible i profund, que encara avui ens commou. Va utilitzar els sentits que li quedaven i va gaudir del gust, els aromes, la textura de la vida i sempre va instar als altres perquè fessin el mateix. Cada dia va ser per a ella una nova experiència a descobrir i disfrutar.
“Hem de viure cada dia suaument, amb energia i atents al reconeixement que, sovint, es perd quan el temps es dilata davant nostre en un constant panorama de dies, mesos i anys per venir.”
LES PARAULES DE LA HELLEN KELLER
"Has estat alguna vegada en alta mar, entre una espessa boira, quan sembla que una foscor blanca i palpable t’envolta, mentre l'immens vaixell, tens i ansiós, es dirigeix a les palpentes cap a la vora amb la sonda i l'escandall, i esperes amb el cor palpitant que passi alguna cosa?
Abans de rebre una educació, jo era com aquest vaixell, només que no tenia guia ni escandall, i no hi havia manera de saber a quina distància es trobava el port, "Llum! ¿Doneu-me llum! ", cridava la meva ànima en silenci, i la llum de l'amor es va abocar sobre meu en aquell moment.
Vaig sentir passos que s'acostaven. Vaig estendre la mà ... Algú la va agafar i em vaig trobar abraçada a qui m’havia de fer conèixer el món i, sobretot, m’havia d’estimar. "
dimecres, 9 de març del 2011
Atrevete a vencer tus miedos
Tots tenim por, però només és un sentiment, una emoció que viu en la nostra ment, que hem deixat créixer sense control i que ens paralitza.
Què canviaria en la nostra vida si la miréssim cara a cara?
dimecres, 2 de març del 2011
Karin i Carl Larsson "Disenyant una vida"
Seguint la línea iniciada amb Mili Weber, avui voldria parlar d'una parella d'artistes que, junts, van optar per una nova vida, una vida que havien somiat plegats, i que van dissenyar al seu gust, a les seves necessitats i contra tots els paràmetres de la moda d'aquella época; no sols ho van aconseguir si no que tothom volia decorar les seves cases com la familia Larsson.
Un cop més, la bellesa, la sensibilitat, l'amor per la natura i sobretot per la família, van triomfar. Un exemple a tenir en compte.
KARIN I CARL LARSSON
“Dissenyant una vida"
Què és una llar? Per aquell que és troba lluny d'ella és el somni anhelat, el refugi que sempre ens espera, disposat a guarir les nostres ferides i a protegir-nos del món. És l'embolcall de la vida, el nostre refugi i la nostra fortalesa.
Què es la felicitat? li van preguntar a un savi, “La felicitat és arribar a casa” així de sí de simple fou la seva resposta.
Podem construir una casa humil de maons o de fang, aixecar murs de pedra o de troncs de fusta… no importa, el que la convertirà en la nostra llar és allò que fem amb ella: els objectes estimats, les suaus teles que la vestiran, unes espelmes aquí o unes flors allà, els confortables mobles que compartirem amb els amics i éssers estimats; però sobretot les vivències amb que l'emplenem, les nostre emocions i els records que preservaran les seves parets.
Hi havia una vegada un jove artista que anhelava una llar, somiava amb ella però encara no sabía com donar forma al seu somni. Fins que un día va conèixer la seva musa, la companya que construiria amb ell un petit paradís on viure, on veure créixer els seus fills. Una llar.
Carl Larsson, va néixer l'any1853 dins d'una família humil i en un dels districtes més pobres d'Estocolm, Suècia. La seva infantesa va estar envoltada de misèria, malaltia i brutor. En estar mancats els seus pares de medis per mantenir a Carl i al seu germà Johan, el jove va haver d'assistir a una escola per a pobres, la que més tard seria l'escola primària de Ladugardsland. Al 1886, a l'edat de 13 anys, va començar la seva carrera artística en ser admès a les classes preparatòries de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Suècia i obtenir ja en aquest curs 12 medalles per la seva qualitat com a dibuixant. Això li va permetre optar per un curs de dibuix clàssic. Per mantenir-se, mentre estudiava, treballava com il·lustrador de la revista humorística “Kasper” i més tard ho va fer a l'estudi fotogràfic dels germans Roesler.
L'any 1877 i durant cinc anys el jove Carl va viure a París, on va pintar els seus primers motius segons l'esperit del romanticisme nacional. Tanmateix, va trobar el que seria el seu vertader estil en l'aquarel·la, quan es traslladà a viure a la colònia d'artistes de Grèz-sur-Loing al 1882. Havien estat anys durs de penúries i solitud durant els quals va arribar a pensar en el suïcidi, però aleshores, de mica en mica, va començar a trobar el seu camí i va conèixer la que seria la seva muller i companya la resta de la seva vida, la també artista Karin Bergöö, amb qui va tornar definitivament a Suècia al 1885.
En un principi la jove família s'instal·là a Gotemburgo on Carl Larsson donava classes a l'escola d'art de Valand i on realitzà una sèrie de pintures murals encarregades per Pontus Fürstemberg, que és convertí en un dels seus principals mecenes. Va començar a viatjar per Suècia, Itàlia i Londres, i això el va ajudar a formar-se com a artista.
Però la seva faceta més important com artista, i també aquella a la que deu la fama, és desenvolupà més endavant, quan, junt amb la seva família s'establí, l'any 1888 a la idílica Lilla Hyttnäs, una vila a Sundborn.
Així va explicar ell mateix, en el seu famós llibre “Ett Hem” com van descobrir la seva dona i ell la seva casa a Dalarna, a Sweden, Suècia: per casualitat un dia que visitaven unes ties de Karin que vivien en una granja a Sundborn. Quan van veure la casa van sentir urgentment una gran necessitat d'abandonar l'atrafegada vida de ciutat i anar a viure al camp. A una carta de 1903 dirigida a Karin, Carl evoca els primers moments a Lilla Hyttnäs: “Saps, els primers moments passats a la nostra caseta van ser tan deliciosos: vaig encendre tots els llums, vaig inspeccionar cada racó i vaig obrir totes les portes i crec sincerament que hem fet quelcom bo...
En una època en la que el gust imperant en decoració era el “victorià”, és a dir mobles pesats amb tapisseries recarregades, papers florejats a les parets, i cortinatges que no deixaven passar la llum, els Larsson van fer de la seva casa una vertadera obra d'art. Van pintar els senzills mobles de fusta de colors vius, van decorar les blanques parets amb motius florals, van posar flors a les finestres i les van cobrir amb suaus i transparents cortinetes que deixaven passar la llum, van pintar les portes de colors i van crear un bonic jardí al voltant de la casa.
Durant tot un any, Carl va pintar aquarel·les dels seus fills - en van tenir set, la seva casa, la seva esposa, els seu jardí, els veïns… en fi, tot allò en el que s'havia convertit la seva vida: la seva llar. L'estil de Carl Larsson va captivar als seus contemporanis per la seva tendresa i la felicitat familiar que transmetien les seves nombroses il·lustracions. Va convertir en objectiu prioritari i principal representar la cara amable de la vida, després de tota una infància i joventut de penúries.
L'estil personal de Karin i Carl Larsson va donar com a fruit una nova manera de condicionar i estructurar una casa, i és van convertir en uns dissenyadors moderns, precursors d'un nou estil no tan sols de decoració, sinó de vida. Tot el que els Larsson tocaven, ja fos un objecte o un color, es convertia en quelcom excepcional que la gent imitava cada cop més. Els Larsson van fer de la seva casa una autèntica obra d'art.
Avui, igual que la granja Hill Top de Beatrix Potter o la casa del llac de Saint Moritz de Mili Weber, es pot visitar la llar dels Larsson per reconèixer en cada detall el món il·lustrat per aquesta parella d'artistes i comprendre el que significa “crear una llar”.
També podreu gaudir de les pintures que va realitzar Carl Larsson durant tot un any amb el llibre: "Carl Larsson, acuarelas, Biblioteca de la imagen".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)